ENTREVISTA A BERNAT JOAN

Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.

FITXA PERSONAL

• Nom i cognoms: Bernat Joan i Marí.
• Data de naixement: 22 de febrer de 1960
• Lloc de naixement: Eivissa
• Estudis i formació: Doctor en Filologia Catalana
• Trajectòria laboral: Catedràtic de Llengua i Literatura Catalana a l’Ensenyament Mitjà, Professor Associat al Departament de Filologia Catalana a la UIB, Professor de la Universitat Catalana d’Estiu, col·laborador de l’IRIE de la UIB i de l’ICE de la UB, i corresponsal a la Fundació Parkinson de la Facultat de Llengües Modernes d’Oxford. Ha estat Eurodiputat (2004-2007) i Secretari General del Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (2007-2011).
• Militància política: ERC (i cap militància en l’actualitat).
• Treball o situació actual: Jubilat.

INICIS DE L’AUTONOMIA (80s)

1. Com valorau l’Estatut d’Autonomia de 1983? Compleix amb les expectatives d’autogovern per a Balears?

Depèn de les aspiracions que un tengués. Els que volíem que hi hagués alguna cosa mes que una comunitat autònoma de règim comú vam trobar que era insuficient. Ens vam quedar amb una mena d’autonomia de segona divisió, que evidentment als qui consideram que som una nació no ens podia satisfer. Naturalment, en relació amb el franquisme d’on veníem era un avanç. La situació abans era pitjor, però l’Estatut no culminava les expectatives que alguns ens havíem fet. Hem de pensar que fins aleshores el PSOE era partidari del dret d’autodeterminació. Dins l’antifranquisme hi havia un esperit comú de que s’havia d’anar una mica més endavant.

• Quina dificultat creu que ha tingut el procés de transferències de competències dels anys vuitanta i noranta?

Va ser un procés molt complicat. Ens va costar molt tenir les competències en Educació. Va ser un “estira i arronsa” total, i a més van arribar infradotades, amb unes dificultats que no ens permetien gairebé ni gestionar el que fins aleshores gestionava la Direcció Provincial d’Educació. Va ser una espècie de batalla permanent. Em vaig forjar la idea que es va crear un Estat autonòmic sense vocació, que és en part el que està passant ara. Ara hi ha canvis que s’estan provocant perquè no hi ha més remei, perquè l’aritmètica parlamentària ho permet, però moltes vegades darrere aquests avanços no hi ha una vocació real per part de l’Estat. Un dels acords de la Transició és que el cantó franquista acceptarà un Estat plural, amb més d’una llengua i una cultura, que es tradueix en l’Estat de les Autonomies, però com que una part important de les forces polítiques del moment això ho accepten a contracor, es crea un Estat que formalment és més o menys plural però que en la voluntat d’una part dels actors no ho és. Una de les coses que costava entendre en aquell moment és com coses que estan negociades i pactades no es produeixen amb més fluïdesa…

• Quin paper han jugat les Illes Balears en aquest procés?

Vàrem anar molt a remolc. Les coses que passaven al Principat a les Illes Balears i al PV passarien anys després. Les Illes Balears no es van posar al capdavant, i crec que per les condicions s’hi haurien pogut posar. Però, les circumstàncies són diverses. Aquí en el seu moment no vam saber generar un pas a una societat industrial al segle XIX, vam ser una societat molt dependent i caciquista en el segle XX… És a dir, no hi havia massa condicions per a que quallàs el sentiment nacional i la idea de voler construir un país. I això ens va fer molt subsidiaris. Som on som. Així com al Principat o al País Basc s’havia generat una burgesia que més o menys era autònoma i tenia una cosmovisió pròpia, aquí no.

• Com recorda la Plataforma Cívica per l’Autogovern de 1991,  en favor d’un nou Estatut?

Quallen coses que s’havien començat a fer abans. Ho record com una situació en què hi havia bastant desconfiança en relació a la classe política, era la idea de que si no ho fèiem nosaltres no ho faria ningú. És un aspecte positiu que s’ha donat altres vegades: la societat aquí ha anat molts cops per davant de la política. En el moment en què la societat s’organitza una mica i això té èxit, dóna força i empenta. Hi ha hagut moltes coses interrompudes i aquesta en pot ser una. Sempre en queda una energia social d’aquestes coses.

• Quin impacte va tenir el Govern de Gabriel Cañellas (1983-95) sobre la identitat pròpia i la qüestió nacional?

És mal de definir, perquè és com una espècie de rèmora de l’Antic Règim amb tocs del vell carlisme, i que arrela bé perquè connecta bé amb la gent, sobretot amb la gent del camp. Però, realment no el podem definir com a nacionalista en absolut perquè el seu objectiu no era de cap manera crear cap nació pròpia. Ell volia crear una xarxa de poder local que pogués controlar però no discutia la primacia de l’Estat. I em sorprèn que de vegades es faci mitologia de personatges que realment no volien canviar l’Estat.

• Què motiva a Cañellas a emprendre algunes polítiques o actituds estètiques que alguns consideren regionalistes o nacionalistes?

En part, és per la influència del nacionalisme real, que en el seu moment va ser molt important, per exemple en coses com la Llei de Normalització Lingüística. I com que en aquests sectors de la dreta no hi havia un discurs per fer la contra en algunes coses (per exemple, no tenien paraularia discursiva per fer front als discursos a favor del català d’en López Casasnovas), ja els hi anava bé acceptar segons quines coses i després no fer gaire per desenvolupar-les, com en el cas de la normalització. Era un PP que anava molt en aquesta línia. Acceptava canvis però no feia res perquè els canvis fossin realment eficients a la pràctica. El que els interessava realment era la qüestió econòmica i turística, i aquests altres aspectes miraven de deixar-los passar i no ficar-s’hi massa.

• Cañellas és anticatalanista?

No. De fet, tenia una certa bona relació amb Pujol. La seva meta no era l’anticatalanisme, no era una cosa que el preocupàs especialment. A alguns del seu entorn, sí, però a ell no.

• Com valorau la Llei de Normalització Lingüística de 1986?

És un avanç significatiu en relació al que hi havia. La llàstima és que la majoria de governs que hem tengut no han estat gaire interessant en fer complir la LNL. Si tu vulneres una llei que té a veure amb els imposts hi ha uns mecanismes per fer complir la llei i no te n’aniràs de franc, però en canvi amb la LNL no passa…

La llei en sí va ser important perquè dóna una coherència i un suport a la idea de que els catalanoparlants tenen uns drets lingüístics, que els poden exercir, que hi ha una protecció a la llengua… Tot això és positiu.

• Quin era l’estat de la llengua catalana a Eivissa als vuitanta i noranta?

A Eivissa la cosa ha canviat molt. És l’illa que ha canviat més a nivell demogràfic. Jo vaig fer una enquesta sociolingüística l’any 1982, quan hi havia uns 87.000 habitants tant a Menorca com Eivissa, i avui Menorca és lluny encara de tenir 100.000 habitants, i Eivissa en té 160.000. És a dir, el canvi és molt fort. En aquell moment, encara hi havia moltes rèmores de la vella diglòssia. Hi havia molta gent que pensava que allò de parlar català era una cosa menys important, d’estar per casa. Aquell complex, aquella diglòssia interlinguística, ha baixat molt. Avui és mínim això, però ara tenim altres dificultats. En aquell moment, era una batalla pel prestigi de la llengua, però el català tenia més gruix demogràficament perquè hi havia més catalanoparlants de forma percentual.

1. Hi havia molta diferència entre la situació del català a Eivissa i a la resta d’illes als anys vuitanta?

N’hi havia, sí. La situació a Eivissa era més complicada en aquell moment, segurament perquè no havíem tengut les espurnes de renaixença cultural que hi havia hagut a Mallorca o a Menorca. Eivissa estava més aïllada culturalment.

1. Com eren les relacions entre Balears i Catalunya a nivell lingüístic i de polítiques lingüístiques?

Sempre hi ha hagut molta prevenció entre els polítics a normalitzar unes relacions que a altres àmbits són molt normals. Fixa’t que durant molt de temps hi va haver un Col·legi d’Apotecaris comú entre Catalunya i Balears, o de registradors de la propietat, o arquitectes… I existien amb tota naturalitat, de la mateixa manera que qualsevol de les illes ha tengut sempre molta relació amb Barcelona. En canvi, en el tema lingüístic la relació política ha costat molt. Aquí hi ha hagut prejudicis amb el catalanisme. Els recels han existit, i en els darrers anys ha augmentat arran del procés català.

1. Quina importància ha tingut TV3 per a la llengua a les Balears?

Moltíssim. I aquí a Eivissa va començar amb el futbol a l’associació Sa Talaia, amb gent com Toni Munné, que eren fans del Barça. Són els que porten TV3 a Eivissa al principi, i hi havia gent de tot tipus, tant de dretes com d’esquerres.

1. Ha tingut TV3 interès per als continguts de les Balears?

No prou. Al Principat la visió de les Illes és una cosa molt particular, perquè ho veuen com una espècie de locus amoenus dels principatins, que no acaben de saber ben bé quina relació té amb si mateixos. Hi ha dos illes que tenen especialment aquesta visió mítica: Menorca i Formentera. Hi vas en l’estiu i hi ha moltíssims principatins, i si els demanes et diran que els agrada molt la platja, però dins el seu imaginari jo no he arribat a captar massa com ens senten a nosaltres. Com senten les Illes. Que hi ha estan com a casa estar clar, però és “a casa” del tot o és a mitges? Què acaba de ser la cosa? És una cosa que s’hauria d’estudiar.

1. Hi havia aleshores premsa forana en català a Eivissa?

A Eivissa estam malament en premsa forana. Bé, n’hi ha una que es diu “El Pitiüs”, que ho porta l’Institut d’Estudis Eivissencs. Llavors, hi ha molt de dinamisme editorial, especialment des dels anys noranta: Balàfia Postals, Miquel Costa, Edicions Aïllades… Sempre hi hagut dos o tres editorials en marxa que han publicat llibres majoritàriament en català. Des dels noranta s’ha generat una activitat cultural que ha evitat la diglòssia dignificant el català. Sí que pens que hi ha poca relació entre editorials de distints territoris. Hi ha personatges molt interessants del món editorial que a penes es coneixen. Falta una interrelació entre illes que no es prou sòlida. En canvi, s’ha avançat prou en matèria de dinamisme cultural.

1. Per què no ha existit l’Obra Cultural Balear a Eivissa?

Quan es va fer l’OCB per alguna raó va quedar a Menorca i Formentera, i ha quedat així. Si ara es fes una OCB a Eivissa, no tindria massa sentit. A Menorca sí en té més, perquè el que hi ha ara allà és l’Institut Menorquí d’Estudis, que depèn del Consell de Menorca i, per tant, és una cosa institucional i hi ha coses que no les pot fer. Però aquí l’IEE és independent, com l’Obra, i no depèn de ningú.

A Formentera hi ha una cosa molt interessant: els formenterers van tenir molta participació en el Congrés de Cultura Catalana. Allà hi havia un jove historiador, Vicenç Serra Ferrer, que hi va participar molt, i en va sortir amb la idea de fer una organització que treballi per la llengua i la cultura, i es va posar en contacte amb l’Obra Cultural Balear. L’impacte del Congrés de Cultura Catalana ha estat important per explicar aquesta divergència entre Eivissa i Formentera en relació a l’OCB.

A Eivissa l’IEE es va entendre molt bé amb l’Obra. Es van respectar.

1. Però hi va haver una OCB a Menorca… Per què ara no?

No ho sé. Ara, a mi m’han consultat sobre qui podrien contactar a Menorca per fer una delegació de l’Obra allà.

1. Vàreu militar a l’MDT als anys vuitanta. Quin impacte tingueren aquí?

Vaig militar al PSAN-Provisional i d’allà desemboc a l’MDT d’una manera fluïda i lògica. El 1984, vam crear l’MDT a Eivissa. Érem poquets però en alguna cosa públicament se’ns va veure bastant, encara que sigui per les fortes crítiques que rebíem d’altres. Érem un partit independentista dels Països Catalans i socialista. Jo vaig ser un dels que va promoure que la gent de l’MDT anés a parar a ERC. Allò va ser coetani a la formació de l’Entesa Nacionalista i Ecologista a Eivissa. Teòricament competíem però realment vam competir molt poc, perquè el 1996 vàrem fer el primer Pacte de Progrés per fer na Pilar Costa senadora, que llavors era independent, i que recollia gent diferent per sumar entre tots. ERC i ENE es van entendre bé.

1. Hi havia una divisió dins MDT. De fet, hi havia dos MDT…

Allò era una cosa esbojarrada. Era un fet propi de minories: hi havia discussions per tonteries. Si hi havia una mínima idea teòrica en que no s’estava d’acord, hi havia escissions i cadascú anava a la seva. Era una dinàmica que ara és difícil d’entendre. Record que a la ciutat d’Alacant no hi va haver acord entre Unitat del Poble Valencià i ERC perquè no estaven d’acord en si una línia d’autobús havia de passar per un lloc o per l’altre, i no van treure el regidor, que hagués estat el primer regidor nacionalista a Alacant, per aquest motiu.

1. Aquest idealisme era exclusiu del món nacionalista o de les minories en general?

De les minories en general. Dins el món nacionalista potser era més fort i evident.

• La polèmica del “barco de rejilla” va fer mal a l’espai polític nacionalista?

Sí. Quan tu pots fer avançar la societat cap a un cert lloc, no pots fer plantejaments maximalistes que ningú entengui. No pots utilitzar un llenguatge de barra de bar i després intentar-ho explicar com si fossis en Kant. Això no pot ser. Si algun dia aquestes illes arriben a tenir un grau de sobirania pròpia, serà perquè el conjunt de la societat ho ha decidit així, no perquè ho facin els ciutadans amb vuit llinatges autòctons. Això és absurd. No hem d’anar de cap manera a una visió balcànica del nacionalisme. Hem de fer un país com Déu mana, on hi càpiga tothom amb igualtat d’oportunitats.

• Quin paper ha jugat Blanquerna?

Blanquerna ha fet una feina de formació important. Jo hi he participat vàries vegades, i la impressió és que ha fet una feina de formació necessària sense la qual no haguéssim anat enlloc. Si no tenim gent preparada per assumir els reptes, és un problema.

MOBILITZACIONS DELS ANYS NORANTA

• Com recordau l’Ordre Rotger de 1994, que afirmava el model liberal de la LNL?

Vam ser molt crítics en una cosa: l’Administració passava el conflicte lingüístic als centres. Com que realment et deixava un marge molt ampli per fer les coses, l’Administració no assumia el conflicte lingüístic i el passava a cada centre. I, clar, segons com tenguessis el claustre i segons els professors, hi havia centres en què la cosa anava bé i centres que eren una autèntica batalla campal. No havíem de fer de cada centre una espècie de petit parlament que decideixi com s’ha d’organitzar la llengua a cada lloc. La Comunitat hauria d’haver deixat les coses més clares.

• Aina Moll donà suport a l’Ordre, i l’OCB, STEI, Joves per la Llengua i d’altres s’hi van posicionar en contra. Recordau alguna divisió en aquest sentit?

Majoritàriament la gent compartíem les crítiques, perquè enteníem que està bé que no s’obstaculitzin el fet de poder funcionar en català però no està bé que es deixin a baix de tot les decisions elementals en termes lingüístics. No record massa divisió. Més aviat hi va haver crítica.

• Com recordau l’aprovació del Decret de Mínims, el 1997?

Aquest va ser important. És evident que en una societat com la nostra, per a l’objectiu de normalitzar totalment la llengua, era insuficient. Però, és millor que el que hi havia abans, igual que ho era la LNL el 1986.

• Per què es va aprovar?

El PP en el seu moment anava transigint una mica amb la pressió dels sectors nacionalistes. I tampoc van posar massa ganes a fer efectiva la llei de forma eficient. Jo record sempre una anècdota que contava una professora d’Eivissa que va anar a la direcció insular d’Educació per demanar consulta. Li van dir que tenien dos anys per reciclar-se lingüísticament, i en contestar ella què passava si llavors encara hi havia professors que no s’havien reciclat, li deien que tendrien dos anys més, i en tornar a contestar que si en aquell temps encara no s’havia solucionat, li contestaren “ja veurem”. Això als sectors resistents els donava molta canxa.

El Decret de Mínims ha estat important i és una de les coses més sòlides per implementar la llengua catalana, però no és suficient.

• Com valorau l’experiència de la presidència de Cristòfol Soler (1995-96) respecte la llengua i la identitat pròpia?

L’únic que es va mantenir fidel a ell al Parlament va ser un eivissenc, en Joan Marí Tur. Ell era un home amb qui jo m’entenia bé en coses com, per exemple, editar les enquestes sociolingüístiques que fèiem als anys vuitanta. I si fèiem servir el terme “Països Catalans” al pròleg no l’espantava a ell. No en feia massa cas. Ell trobava que era una cosa normal. Era una tipologia una mica estranya dins el PP. Els van tirar fora perquè van trobar que s’havien passat de frenada. En Soler era massa autonomista per al PP. El van treure per un cúmul de coses, però la qüestió lingüística i nacional hi va tenir un pes.

Una vegada un amic meu, periodista, es va colar a una convenció que va fer el PP a Formentera, a un hotel de Migjorn, i em va dir: “n’hi ha un 30% que són tradicionalistes (que, per tant, dins la tradició hi entra la llengua i la cultura, i te’n podries fiar com autonomista), n’hi ha un 30% que són falangistes, i un 30% que van a fer negocis i en faran amb qui sigui, que no tenen cap preocupació pel model de país”. Als anys noranta això segurament era així. Ara crec que està pitjor la cosa.

• Quin impacte va tenir l’arribada de Plataforma per la Llengua a les Illes?

Vàrem crear-lo el 1991 al Principat. I a Eivissa en vàrem fer una secció amb la idea de que poguéssim fer coses que l’Institut d’Estudis Eivissencs no pot fer tan alegrement. I això a Mallorca ho ha fet Joves de Mallorca per la Llengua. No és el mateix anar davant la Conselleria amb una pancarta i fer un aldarull sent l’IEE o l’OCB que sent una colla com en aquell moment era la Plataforma. No es va entrar mai en conflicte amb l’Institut sinó que va ser una cosa més complementària, més activa en el carrer. No érem molta gent, érem sobretot joves. Actualment estan en un millor moment.

• Trobau que amb aquests canvis (Plataforma, Joves per la Llengua, Acampallengua…) hi ha un canvi de model en l’activisme cultural?

Sí. Hi va haver prou ebullició i moviment en aquest sentit. És mal de dir si era una energia social que després deriva en que t’acabes organitzant d’una certa manera, o si l’organització de les coses d’una certa manera acaba derivant en que t’acabes mobilitzant. Potser és una cosa interactiva. Als noranta hi va haver prou moviment que va generar una societat una mica més participativa, i va crear consciència entorn de les dificultats de la llengua i del país.

• Hi havia a mitjans dels noranta certa decepció respecte la trajectòria de l’autonomia?

Hi havia una mica de cansament. No s’acceptava tan fàcilment com s’havia acceptat abans el fet de ser un territori subaltern. És una cosa que ha anat quallant una mica amb el temps però que s’inicia en aquell moment. Gent que abans no en feia massa cas pensa que ja està bé i que s’havia de fer alguna cosa per avançar més.

• Com valorau l’experiència de les presidències de Jaume Matas (1996-99/03-07) respecte la qüestió nacional?

És més “modernet”. Ja no té el pòsit pagès i rural de Cañellas, i això li dóna un altre aire. Segurament és més espanyolista,  o en qualsevol cas té una relació més fluida amb els sectors més espanyolistes del PP, però tampoc no és un trencament com amb en Bauzá.

Va fent-se més fluida la seva relació amb els sectors espanyolistes a partir de la segona legislatura. Ell sempre va tenir més interès en estar bé amb Madrid que en Cañellas, a qui li era més igual. Era més submís.

• Com valorau l’experiència del Primer Pacte de Progrés (1999-03)? I del Segon Pacte (2007-11)?

Va ser important en aquell moment. Prèviament ja havíem tingut un pacte anterior a Eivissa, amb experiència amb ajuntar a esquerres i nacionalistes. Va ser important, perquè no havíem tingut governs d’esquerres a les Illes. En Damià Pons i en Joan Melià van fer una feina molt bona amb la cultura i la llengua.

Hi ha una cosa interessant que és la percepció de la gent: la gent de vegades percep coses molt senzilles que els qui tenim el cap ficat en política no percebem: quan guanya el Primer Pacte de Progrés els matriculats en cursos de català es multipliquen per dos d’una manera automàtica, perquè la gent percep que aquests estan a favor d’això, sense que hagin fet res. I, guanya en Matas de nou, i automàticament baixen un 40% les matriculacions de cursos de català. La gent veia que uns estaven a favor, i els altres, en contra.

EL SEGLE XXI

• En quin estat es trobava la societat civil als inicis del segle XXI?

Hi havia una continuació dels anys noranta però potser hi havia una mica de cansament. Però, la impressió que tenc és que perdurava prou. També hi ha un punt de despreocupació. La societat civil reacciona quan li van a la contra, quan la punyen. Quan governen els seus, hi ha despreocupació, i això va fer mal en el seu moment.

• Quins canvis assolí la reforma de l’Estatut d’Autonomia de 2007?

No té una grandíssima rellevància. Hi ha un avanç però sense acabar d’arribar al que hauria de ser. És allò que deia en Lluís Aracil sobre que les aspiracions màximes no arriben a les necessitats mínimes. Tinc una mica aquesta impressió.

• Com valorau les polítiques lingüístiques del Govern de Bauzá (2011-15)?

La seva etapa és quan el 30% falangista guanya dins el PP. Va tenir una cosa positiva, i és que va despertar la societat. A totes les illes la reacció va ser molt gran. A Eivissa hi va haver més de 10.000 manifestants el dia de la manifestació. Com que hi va haver molta participació hi va haver un punt important de recuperació de la confiança. No pensàrem mai que ens enfrontàvem a una cosa que no podríem moure. I hi va haver una certa voluntat de fer resistència passiva si era necessari. Molts centres deien: “a mi em poden enviar el TIL però no l’aplicarem”. Vam sentir que érem molts i això és un sentiment que dóna força i energia. I el Govern Bauzá era tan antipàtic que era capaç d’ajuntar en contra sensibilitats diferents. Hi havia gent que tenia motius molt superficials (no només la llengua) però que s’hi afegia.

Dos anys després, va tenir una debacle històrica, que no havia tingut mai en tota l’autonomia. D’un 44% passa a un 28%, una castanya insòlita dins la història del PP.

• A la manifestació a Mallorca hi havia també gent del PP. A Eivissa va passar això?

No. Significativament no. El que passa és que els peperos d’Eivissa són molt porucs. Des de que no hi ha en Marí Calbet… El PP d’aquí va molt alerta a no crear conflictes. Això sí, una altra cosa era el que et diguessin de forma privada. Però públicament res.

• Quin impacte ha tingut el procés sobiranista català de la darrera dècada sobre les Illes Balears?

Si la cosa hagués acabat ja al Principat, hauria estat positiu per a la resta, perquè en el moment en que tens un Estat, llavors negocies. Si Catalunya s’hagués independitzat, hi hauria hagut un paraigües per a Balears i el País Valencià que ara mateix no tenim. Per altra banda, aquí s’ha participat prou en el procés d’estigmatització de Catalunya. I ara hi ha una cosa preocupant amb els joves: avui en dia molts se’n van a Madrid o Granada a estudiar abans que a Barcelona. I això és una estigmatització que em preocupa.

• Com valorau l’experiència dels Governs de PSOE-MÉS-Podem (2015-2023)?

Sempre queda la impressió de que haurien d’haver fet més coses. Hem de ser crítics per millorar les coses. Segurament s’han desaprofitat oportunitats. En altres aspectes s’haurà fet el que s’haurà pogut. Però hem de ser crítics i aspirar a més. A vegades des de l’esquerra es pensa que si no ets molt contundent amb les teves polítiques i vas alerta, et tractaran millor. I això des d’un plantejament de sociologia política no és així, et tracten pitjor. Si tu tens uns plantejaments clars i els defenses amb fermesa, és més probable que et respectin que no si ets una mica poruc.

Hi ha hagut lentitud, por, s’han pres mesures tard… Hi ha coses que s’han de fer ràpidament. Mira el PP ara amb la llengua a la sanitat. Quan arriben, en quatre dies ho han desmantellat tot. Llavors hi ha un govern progressista i necessita tres anys per fer les coses. Els temes conflictius s’han d’enllestir ràpid. Les mesures que puguin generar conflictivitat important s’han de fer els primers sis mesos. Tanmateix no acontentaràs mai a tothom.  

PARTITS POLÍTICS

• S’ha practicat un nacionalisme distint des d’Entesa i Ara Eivissa que en els casos de Mallorca i Menorca?

No. Les línies ideològiques principals són semblants. S’assembla per totes les illes.

• Per què no hi ha hagut un “MÉS per Eivissa”?

Segurament perquè aquí hi ha una dinàmica diferent, perquè aquí el gruix sobiranista no és massa gran, perquè dins aquest gruix sobiranista històricament ha tingut més pes l’independentisme (aquí als anys vuitanta si no eres independentista eres del PSOE)… Aquí hem tingut menys cohesió social, també.

• Quin paper ha jugat Unió Mallorquina en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat? Hem de considerar UM com una formació nacionalista o regionalista?

UM és un partit regionalista amb alguns nacionalistes per allà dins, que creix sobretot arreu de la Part Forana. Ara hi ha El Pi, que està en una crisi espectacular. Crec que hi ha hagut molt d’interès des de sectors diferents per carregar-se-la. Crec també que ha anat bé per afavorir pactes progressistes que sense UM no s’haguessin pogut fer; i crec que ha estat víctima d’una liquidació per part de l’Estat. Ara, el llegat ideològic és molt petit.

• Quin paper ha jugat el PSM en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat? Considerau que ha evolucionat molt el plantejament nacionalista encarnat pel PSM, primer, i per MÉS, després?

El PSM a l’hora d’arribar a acords amb altres formacions no han estat prou durs. I dins MÉS han acabat tenint més pes sectors que teòricament no n’haurien de tenir tant com el PSM, que s’ha deixat prendre una mica de pes, que al final és el mateix que ha passat amb el Bloc Nacionalista Valencià amb relació a Compromís. Sectors del nacionalisme històric s’han deixat trepitjar terreny, ja sigui perquè no han estat tan hàbils o pel que sigui.

• Quin paper ha jugat l’esquerra d’herència comunista (EUIB) en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?

Han fet una cosa important, si ho comparam, per exemple, amb l’època de la República, que ha estat apuntar-se a l’autonomisme i no a l’espanyolisme. La seva aportació és positiva.

• Quin paper ha jugat el PSIB-PSOE des de les institucions en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?

Deuen tenir difícil gestionar la dualitat. Dins el PSOE d’Eivissa hi ha diferències molt clares: hi ha gent amb idees molt clares sobre llengua, cultura i identitat, i gent que és directament hostil i no en vol saber res. I conviuen sent molt diferents. A Eivissa ha dominat l’ànima més espanyola. Ara no tant.

REFLEXIONS GENERALS

• Quin és l’estat de la llengua catalana a les Illes Balears actualment? Quin impacte hi ha tingut el turisme, la immigració i la globalització?

Depèn de nosaltres, del que nosaltres siguem capaços de fer. Hem de tenir confiança en el futur i també saber que la situació és problemàtica. No hem de pensar que la cosa està feta ja, perquè això desmobilitza. Hi ha d’haver preocupació i hi ha d’haver feina. La cosa no està feta però el futur no està escrit. Jo confiï que serem capaços de remuntar la situació actual. Som una zona d’urgent intervenció lingüística. A Eivissa, a Santa Eulària del Riu hi ha un 11% d’habitants nascuts allà. Això és un gran repte…

• Com s’ha gestionat la complexitat de les relacions insulars?

Aquí a Eivissa s’ha fet servir l’antimallorquinisme per fer espanyolisme, igual que a Menorca. També des de Mallorca moltes vegades no s’ha tingut en compte l’existència de la resta d’illes i s’ha treballat com si tot fos Mallorca. Jo som dels partidaris de que hi hagi una cohesió balear. Jo soc eivissenquista, insularista i també balearista. És necessari que hi hagi coneixements, intercanvis i cohesió entre illes. L’antimallorquinisme és espanyolisme.

• És just el sistema de proporcionalitat corregida del Parlament balear?

No tinc una opinió prou feta sobre el tema. Entenc que hi ha d’haver una representació territorial ponderada, perquè sinó hi hauria territoris que no comptaríem per res. A Itàlia hi ha un eurodiputat per a les minories nacionals del nord d’Itàlia que mai podrien tenir un representant si no fos així perquè són molt pocs, i per tant els en reserven un.

• Hi hauria d’haver un canvi de la relació de diputats entre Eivissa i Menorca?

Sí. Això hauria de canviar i s’hauria de ponderar.

• Quina visió tenen els eivissencs del Govern Balear? Quina és la seva institució de referència?

És més el Consell que el Govern, que queda com a més lluny. I així com a Mallorca és el Govern sense cap dubte, i el Consell queda en una posició subalterna, aquí és el Consell.

• Com s’han desenvolupat les relacions econòmiques amb l’Estat (finançament autonòmic)?

Desastrosament. Estam en la coa del finançament, i no hi ha manera de corregir-ho. Crec que això no és que vagi en detriment dels ciutadans de les Balears amb consciència nacional, sinó en detriment de tots. No té cap sentit. I des d’un punt de vista estrictament econòmic tampoc té sentit, perquè sagnar les àrees econòmicament dinàmiques no ajuda a l’economia de l’Estat, que no hi fa res de bo amb això. El que fan és mantenir unes elits madrilenyes macrocefàliques i autistes sense un benefici per al bé comú i general, i és absurd.