L’entrevista es va dur a terme al pis de l’entrevistada al Carrer Blanquerna de Palma dia 20 de maig del 2024 d’11h a 13h. Es va fer un enregistrament d’àudio.
Entrevistador: Pedro Javier Pérez.
FITXA INICIAL
- Nom i cognoms: Assumpta Massanet Dezcallar
- Lloc i data de naixement: a Palma dia 16 d’agost de 1949.
- Estudis i formació: Batxillerat laboral.
- Militància política i sindical: en un primer moment contactes amb el PCE encara que no com a militant, després PCE, Esquerra Unida i finalment no està segura si Iniciativa. En l’àmbit sindical, CCOO.
ORÍGENS
- Com va ser la vostra infància?
Era la germana número vuit d’onze (4 al·lots i 7 al·lotes), tots d’esquerres manco els dos grans. Cadascú tenia les seves feines, els homes no feien res, només baixaven els fems i anaven a cercar aigua a la font, ses nines, en canvi, anàvem a preparar el dinar de tots.
Els meus pares eren molt catòlics, i l’educació va ser de monges. Una cosa negativa era que tot a la nostra infantesa i joventut era tot molt tancat i amb relació a l’església. L’educació era de por, ja que t’amenaçaven. Vaig tenir la sort de conèixer altra gent i tenir revel·lia, per exemple, jo record que vivia a ca meva i ja llegia el diari.
- Com era l’entorn ideològic de la vostra família?
La meva mare era molt política, llegia la premsa local i nacional. El meu avi rebia cada dia l’ABC i la meva mare li demanava. També ens enviava a comprar “La Vanguardia” (de Catalunya) el “Ya” (Madrid). Així mateix record quan varen agafar a en Fèlix Pons i en Casals, que varen anar a una reunió política europea “El contubernio de Munich”, quan dinàvem a la taula es comentava, varen ser temes que vaig pensar anys més tard. Els meus pares havien estat de la CEDA i llavors després de la Guerra Civil varen quedar decebuts, mai varen entrar a falange ni res d’això. Varen matar a un germà de la meva mare a la Guerra Civil (era un enllaç) el varen afusellar.
S’editava la revista “Triunfo” i varen dedicar un exemplar al divorci, per el que varen tancar la revista, aquí es va fer una campanya, amb la mala sort que amb la carta que es va firmar la varen publicar a un altre diari amb moltes Massanet (jo i unes quantes germanes), pel que la meva mare va tenir un disgust terrible.
- Quina educació vàreu rebre? Vàreu anar a una escola pública o privada?
Vaig anar a ca ses monges, i després ja vaig anar a fer feina. Després els grans ja es cuidaven de nosaltres.
- Quines varen ser les teves primeres accions polítiques?
Jo record que la primera acció que vaig tenir va ser al procés de Burgos, als primers que eren ETA se’ls va fer un consell de guerra que va tenir molta repercussió tant a escala nacional com internacional, perquè es va voler donar exemple, varen demanar 5 penes de mort (jutjaven 17). Record que va ser quan vaig començar a contactar amb els amics de la meva germana, que feien uns adhesius en contra del procés de Burgos, per això aferrar adhesius en cotxes va ser el primer que vaig fer així polític.
També fèiem seminaris, i em vaig apuntar a fer el batxiller superior de nit i va ser allà a on vàrem organitzar i duguérem a en Manolo Sacristán, una autoritat sobre el marxisme, professor de la Universitat de Barcelona. Jo estava dins d’una cèdula, va ser després que em varen dir que no podia estar.
EL TARDOFRANQUISME
- Com entrau en contacte amb l’antifranquisme? Quines influències teníeu? Quina ideologia teníeu? Rebíeu influències de l’estranger?
En un principi no estava ficat dins de cap partit, però estàvem lligats amb els comunistes (a través de la meva germana, que si tenia contactes, amb gent que havia vingut del PSUC). No sé si vaig arribar a estar el temps de la dictadura, però sí que col·laborava fins que m’ho varen prohibir.
Vàrem començar a fer seminaris de marxisme quan jo encara era fadrina, va ser en aquell moment quan vaig conèixer al meu home, que va venir de València per fer el servei militar a on va conèixer gent, va començar a estudiar el batxiller, i ja de casats va estudiar dret.
Ens vàrem casar, i una de les coses que vàrem fer va ser el Bolletí d’Oficials i Suboficials. Enviàvem els sobres de tots els que m’havien passat, i els anava tirant a les diferents bústies. Ell va estar a la Unió Militar Democràtica, pel que moltes vegades anàvem a reunions a Madrid, però en aquells temps quan manco sabessis millor. En aquell temps els quarters eren molt de dretes, per això ell procurava deixar revistes com “Cuaderno para el diálogo” (amb articles a favor de la democràcia).
En aquell temps els homes feien el servei militar, i les dones el servei social. Jo ja feia feina, i si la feies ja no t’exigien, que ho fessis, i quan em vaig voler treure el carnet de moto em varen obligar.
Vàrem organitzar una cèl·lula de funcionaris, ens reuníem i intentàvem conscienciar un poc a la gent, per si hi havia alguna protesta. Una de les coses curioses que em va passar quan jo feia feina a la Diputació a la predemocràcia va ser quan feren unes eleccions i vàrem pensar a presentar-nos na Clara Thomàs i jo, però per no presentar mos totes soles dos alots es varen presentar per fer-nos el favor, i guanyaren ells.
Sempre he tingut una feina més sindical a CCOO. Una vegada a la democràcia he estat militant del PCE, d’Esquerra Unida, i Iniciativa no ho record molt bé. Ara ja no.
També vaig participar en les Dones democràtiques. A Madrid hi havia un moviment molt fort de dones que feien protestes, i es varen començar a organitzar, i aquí també es va intentar. Vàrem tenir contacte amb una de les de Madrid, na Mercedes Pinto. Però estava tot molt tancat i no vàrem poder fer res. Venia gent a veure exclusivament al meu home, però jo no ho podia veure. Tenia reunions a Madrid, va influir molt el de la UMD que es va crear pel cop d’estat de Portugal.
- En l’àmbit cultural, quina importància va tenir la música i, en concret, la Nova Cançó catalana en la lluita antifranquista?
En Raimon, jo era molt joveneta, teníem els seus discos. Una anècdota és que quan vivíem a la plaça de Sant Francesc s’organitzaven els desfiles militars, i jo el que feia amb la meva germana era posar a tota pastilla: “No creiem amb les pistoles” d’en Raimon. No ens va passar res. Crec que sí que va ser molt important per la lluita antifranquista. Els concerts d’en Raimon aixecaven a tothom. En Serrat, en Lluís Llach, ens coneixíem totes les cançons.
- Recordau haver llegit Els mallorquins, de Josep Melià (1967)? Quin pes i influència ha tingut aquesta obra?
Jo no el vaig llegir, no era llegidora, ho he tornat més endavant. Si llegia la premsa però no llibres polítics. Si sé que es va comentar quan va sortir, va ser molt important. Hi havia en Toni Alemany i en Melià que varen jugar un paper en l’àmbit de dretes democràtiques, també feien articles que s publicaven al Diari de Mallorca, fent veure la democràcia. Encara que Melià continuava estant a Falange, perquè crec que es va presentar a les darreres eleccions de Tercio Familiar.
- Hi havia molta por dins la lluita antifranquista? Quin era el sentiment d’ànim en aquell moment?
Crec que si teníem por, però només quan anaves a repartit octavetes, a la teva vida no, però quan feies un acte sí que hi tenies. El meu home va estar vigilat, les nostres amistats li varen avisar per dues bandes que anés alerta. El cap del quarter, i després un altre avís que li havien dit al meu pare, qui també li va dir que anés alerta. El sentiment d’ànim és tot el que vius quan es crea la Junta Democràtica pensaven que l’endemà ja venia la democràcia.
- Quins creieu que són les claus de la desfeta de la dictadura? Quin paper hi va jugar la societat civil?
Per una part la lluita, que no es valora tant, Espanya estava tan tancada que s’havia d’obrir, era molt necessari. Hi havia moltes vagues inclús per part de la societat civil, la repressió ja era contestada, inclús a nivell internacional. Al final ja vàrem veure que no hi havia una altra sortida, inclús els mateixos del règim.
- Com recordau l’execució de Salvador Puig Antich? Què va significar allò?
Va ser molt fort, va impressionar molt. Vàrem condemnar a cinc persones, va ser una moguda molt forta a nivell civil i a nivell internacional, demanant que no s’executés. Però no ho va aconseguir ningú. Va ser la darrera pena de mort. Va ser una cosa més de la desfeta de la dictadura.
- Com recordau la mort de Franco? Quina expectativa teníeu per al futur democràtic d’Espanya en aquell moment?
Record que jo me n’anava a fer feina, agafava el cotxe, i crec que va ser posant en marxa la ràdio. Tenc el record de què Palma estava com a buida (això va ser al matí). Estava molt contenta. El d’en Carrero Blanco també va influir molt, també va ser una alegria per nosaltres. Teníem les esperances que venia la democràcia, i de fet no es va torbar tant.
- Recordau la Mesa Democràtica de 1972? Quin paper va jugar en l’antifranquisme?
Tenc el record de sortir de la diputació i al banc de cort donar-me la notícia d’aquesta Mesa Democràtica. Pareixia que ja venia la democràcia. Va ser el precedent de la Junta Democràtica.
- Recordau la Junta Democràtica de 1974? Quin paper va jugar en l’antifranquisme?
Record quan es va crear, la il·lusió que va crear en nosaltres, pareixia que venia la democràcia. Va simbolitzar molt, perquè va haver-hi una unió de diferents forces polítiques, ja sortien coses en el diari. El diari de Mallorca va tenir un paper molt important a nivell democràtic, el que es publicaven aquí no es publicaven a altres diaris.
LA TRANSICIÓ (1976-1983)
- Com recordau els orígens del vostre partit polític? (PCE, MCI, OIC, PSI, PSOE, PSAN…)
No puc contestar molt bé aquesta pregunta, vaig estar a la cèdula d’estudiants del PCE, però després vaig haver de sortir.
- Quina era la relació del Comitè d’Illes del PCE amb la direcció estatal del partit? Quin pes va jugar la qüestió identitària, nacional i lingüística dins el PCE balear?
En aquell moment record que hi havia una bona relació. Pel que fa a la qüestió identitària, nacional i lingüística aquí majoritàriament els mallorquins ho teníem clar. El que passa és que potser, alguns podien posar més èmfasi en una cosa que en l’altre. Jo ho he vist això. Després pot ser sí que va començar a haver-hi més divisió, però generalment no.
- Recordau l’experiència de l’Assemblea Democràtica de Mallorca? Quina reflexió vos mereix? Quin paper històric va jugar? Hi va haver moltes dificultats?
Fins que no va haver-hi democràcia jo ho vivia des de defora, així i tot, com em relacionava amb ells, tenia informació. Si record que va ser una cosa molt important.
- Com recordau la Diada per l’Autonomia de 1977?
Va haver-hi una manifestació molt important, va tenir molt d’èxit, però en aquest moment ja participàvem totes les forces democràtiques. Va ser una passa molt rellevant, en com ens havíem d’organitzar.
- Com recordau les primeres eleccions, de juny de 1977? Quines expectatives teníeu? Com explicau els resultats a Espanya? I a les Illes Balears?
Va coincidir que vaig tenir a la meva filla i en Rafel estava destinat a Cartagena. Vaig demanar els permisos i vaig anar a viure allà i va coincidir amb les eleccions. El primer míting que vaig anar d’en Carillo va ser a Cartagena amb la filla dins del cotxet. Vàrem demanar el vot per correu, a en Rafel li varen arribar, però a jo no, vaig tenir un disgust. Hauria votat al PCE.
Tenia expectatives de què el PCE tengués molts més vots, no érem realistes, perquè el que nosaltres valoràvem és que era el partit que havia fet oposició tots aquells anys, però no teníem en compte com estava vist el comunisme a un país tancat. Crec que va guanyar la UCD perquè a aquest país hi havia molt de desconeixement polític, a part de la propaganda. La gent va anar assumint el canvi amb totes les modificacions que va haver-hi a poc a poc, i en Suárez era el protagonista. Els socialistes, per la gent treballadora, el altre els hi feia més por.
- Vàreu votar en el referèndum sobre la Constitució? Vàreu promoure el sí, el no o l’abstenció? Per què? Què ha significat la Constitució a nivell democràtic i a nivell identitari?
Si vaig votar. Vaig votar que sí perquè pensava que era el que en aquell moment hi havia hagut un acord de totes les forces, i era un pas que donàvem endavant. La constitució ha complit el seu paper, ara ja està desfasada, hi ha coses que es poden modificar, però pensant en aquell moment que sortíem del franquisme ja va ser molt el que s’arribés a un acord.
- Com recordau la implantació de la llengua catalana als àmbits públics i a l’escola? Va tenir moltes dificultats?
Dins l’àmbit públic, quan el Consell Interinsular, vàrem tenir n’Aina Muntaner, que ens va començar a donar les primeres classes de català, que era voluntari. Un poc abans d’això varen venir de l’OCB.
Més endavant quan ja existien les conselleries es va introduir el del català, es va donar molta importància en el sentit de què es puntuava a l’hora de concursar. Jo havia estat sobretot sindicalista, quan es va aprovar la llei de funció pública, per accedir a la funció pública era obligat tenir el català, i qui no el tenia se li donava un temps per treure-lo. Tothom que volia aprendre, ho podia fer.
L’escola no t’ho puc dir perquè no ho he viscut.
- Recordau el debat que es va produir entorn de la cooficialitat o l’oficialitat única de la llengua catalana?
No el record molt, però crec que no va tenir tanta repercussió.
- Recordau el debat que es va produir entorn de la unitat del català i el gonellisme?
Jo sempre ho he tengut clar, crec que tampoc ha hagut tanta gent. Crec que el que es va fer bé a l’estatut és el del català, i deixar clar que era llengua catalana. Però ha estat utilitzat políticament, inclús ara, gent que abans no posava problemes de res, es veuen amb força per dir-te que els hi parlis en castellà.
- Quin paper jugà l’Obra Cultural Balear en la difusió de la llengua, la cultura i la identitat pròpia? Quins actes concrets podeu recordar que definissin aquells anys?
Va tenir un paper molt important per persones com el seu president en Climent Garau, que també va participar a la Mesa Democràtica. Han estat pioners en la defensa de la llengua i la cultura.
- Quina valoració podeu fer de la Transició en l’àmbit econòmic? Quin impacte tenia el desenvolupament de l’economia turística?
Pens que hi ha hagut coses que anat bé, i altres que no tan bé. Ens n’hem d’anar un poc arrere, amb industrialització a Europa i que nosaltres no teníem res. El turisme ens ha ajudat a obrir-nos un poc, a nivell de relació, de llibertat, així com també a nivell econòmic, encara que ara estiguem fins a dalt.
- Vàreu participar de qualque sindicat? Quin paper van jugar els sindicats en la consecució de la democràcia i l’autonomia?
Sí, a les CCOO. Els sindicats varen jugar un paper molt important. Les CCOO duien la lluita en l’àmbit civil, a les fàbriques (s’anaven creant nucli)… UGT no estava.
- Com recordau el cop d’estat del 23F? Què va suposar allò per a la concreció del procés democràtic i autonòmic?
En Rafel tenia el destí a Cartagena, i va anar tot d’una cap allà. Estàvem molt espantats, aquest mateix dia, vàrem estar tot el temps seguint a nivell de ràdio, televisió… El meu home em va dir: “ara que ha sortit el rei ja està”. En certa manera ja es veia venir. Després va sorgir la llei de la LOAPA, els hi va anar bé per posar d’ordre que volien posar ells.
- Com valorau l’Estatut d’Autonomia de 1983? Podien les Illes Balears accedir a un nivell major d’autonomia?
En principi bé, encara que no ens varen donar totes ses competències, va ser un procés molt llarg. La part econòmica ha estat bastant fluixa. Si podríem tenir més, encara hi ha coses que ens afecten molt i que encara depenen de l’estat.
REFLEXIONS FINALS
- Creieu que la dreta dels 70s i 80s estava molt o poc lligada amb el franquisme?
Crec que estava molt lligada.
- Quina crítica o autocrítica podeu fer del vostre partit/ideologia durant el tardofranquisme i la Transició?
Vist ara pot ser més fàcil fer una crítica, però el paper que va jugar el PCE va ser el que va poder i li varen deixar. S’havien de fer molts d’equilibris, tenien por que tot se n’anés a norris. Una altra cosa va ser després, quan comença la democràcia, però no del meu partit, però sí del PSOE, un partit d’esquerres que podria haver fet més coses, sobretot estant al poder i amb majoria absoluta.
- Quina valoració, en poques paraules, podeu fer de la Transició?
Va ser la transició possible.
- Quins personatges concrets destacaríeu del tardofranquisme i la Transició a les Illes Balears?
Del PCE n’Ignasi Ribes, en Pep Valero, en Miquel Rosselló, a nivell de dretes en Melià, en Celestí Alomar, d’esquerres. El primer president, n’Albertí. Altres com en Fèlix Pons, n’Emilio Alonso, en Ramon Aguiló, na Francisca Bosch i