ENTREVISTA A ANTONI SANSÓ

Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.

FITXA PERSONAL

• Nom i cognoms: Antoni Sansó Servera
• Data de naixement: 16 de novembre de 1958
• Lloc de naixement: Sant Llorenç des Cardassar
• Estudis i formació: Batxillerat.
• Trajectòria laboral: Hosteleria i política. Càrrecs polítics: regidor de l’Ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar (1983-2003/2007-2011); conseller insular de Mallorca i diputat al Parlament de les Illes Balears (1994-1995/1996-1999); conseller de Cultura del Consell de Mallorca (1994-1995); director del Consorci per al Foment de la Llengua Catalana i la Projecció Exterior de la Cultura de les Illes Balears (1999-2003); assessor del vicepresident i conseller de Turisme del Govern (2015-2017); i director general de Turisme del Govern (2017-2019).
• Militància política: PCE, PSM/MÉS (1982-actualitat).
• Treball o situació actual: Jubilat.

EL DESENVOLUPAMENT DE L’AUTONOMIA

1. Com valorau l’Estatut d’Autonomia de 1983? Compleix amb les expectatives d’autogovern per a Balears?

Era una autonomia pobra, no eren les nostres ambicions ni molt menys però ens va tocar perquè ens tocava a tots, pel café para todos. Després Madrid tardava molt en efectuar les transferències de competències. D’altra banda, crec que va ser important la pressió que pogués fer el PSM per anar avançant i per no aturar-nos. Sense el PSM encara hagués sortit més coix.

• La societat estava contenta amb l’autonomia?

La societat en aquell temps anava un poc encaminada al que venia. S’acabava de sortir d’on se sortia, feia il·lusió tenir les primeres eleccions, els primers ajuntaments… Això va fer que la societat visqués un moment de canvi, que se va començar a veure sobretot després de l’intent de cop d’estat. Lluitàvem i fèiem passes endavant, i això feia que la gent estigués il·lusionada. La societat, com que veia canvis, s’apuntava al carro d’aquests canvis.

• El 1991 es produeix el primer intent (fallit) de reforma de l’Estatut d’Autonomia, i alhora la Plataforma Cívica per l’Autogovern. Com ho recordau?

Vàrem aconseguir, i també l’OCB hi té un paper indiscutible, que apart de parlar de llengua, de nacionalitat i d’història, parléssim de diners. Hi va haver un “atracament” de sectors empresarials i econòmics que estaven per la labor de demanar, perquè varen saber posar una mica el tema econòmic per davant d’altres temes, i quan tocaren butxaca varen aconseguir un cert moviment. Crec recordar que bastants empresaris i associacions empresarials varen aconseguir que se’n parlàs. Jo crec, però, que va ser una ocasió perduda per enllaçar la part econòmica amb el nacionalisme. Hi ha hagut intents però no amb la intensitat d’aquells anys.

És cert que a nivell polític també se va donar el cas que, no sé si és per anar contra Madrid o el PSOE, el PP, d’una manera o l’altra, va fer que se suavitzés aquest tema del nacionalisme/regionalisme. Durant uns anys, el fet de demanar a Madrid, que ja anava bé, va calar un poquet, perquè grups propers al PP van mostrar una via que hi podia haver un pensament no tan lligat a Madrid i que fos més reivindicatiu en l’aspecte econòmic.

• Era possible un concert econòmic en aquell moment?

Jo crec que una part hi creia. Llavors la realitat és una altra. Alguna gent s’ho va arribar a creure. Fins i tot a cert sector del PP ja li anava bé i jo crec que ho feien amb la intenció que això funcionés. En Cañellas jugava un paper favorable perquè ell ho veia favorable, des d’un caire més “partforanista”.

• Un altre debat fou el de la “nacionalitat històrica”. Quina importància li donau a aquest concepte?

Té importància però no va lligat a això altre. El tema de la nacionalitat històrica era donar una passa més en la qüestió nacional i de pensament, però no anava tan lligada a la part econòmica. No es veia la il·lusió de reivindicar aquest terme, tan sols es feia des de la part intel·lectual i nacionalista. Érem els mateixos de sempre, no hi havia una corrent clara en aquest aspecte.

• El 2007, s’aprova la nacionalitat històrica de les Illes Balears.

Sí, però ja veiem que no és tant. S’havia desinflat. El que s’aprova el 2007 no té el sentiment que li donàvem quan va ser rebutjat. Era un procés més que van permetre. Te donen un nom però si al final no hi ha al darrere molts altres temes… Hi havia una diferència.

• Les competències d’Educació i Sanitat no foren adquirides fins a finals dels noranta. Com recordau tot aquell procés?

Era important dins el debat polític, però el que passa és que aquí van pesar més les ganes sense unes reflexions del que ens venia, en el sentit que a una societat com la nostra, que anava canviant a gran velocitat, crec que s’acceptaren perquè s’havien d’acceptar, però la veritat és que vengueren molt mal dotades i sense pensar en les grans necessitats que teníem (atenent també a la immigració que ens venia). Vengueren aquelles competències sense uns criteris econòmics clars. Jo he viscut processos de competències, tant cap al Govern com cap als consells, i a vegades les ganes de tenir-les fa oblidar-te dels criteris per després fer-ne una bona gestió. Hi havia bona voluntat però no hi havia diners. Sempre que hi ha hagut la cessió d’una competència, han estat molt mal dotades. Tant el Govern de Madrid com el de Balears no ho donen mai tot, sempre hi ha reserves, i això afecta els diners que rep la institució que rep les competències.

• Com valorau el procés de normalització lingüística en els primers anys de l’autonomia?

Almenys damunt paper, va ser un avanç, sempre en el sentit que després hi ha d’haver la voluntat per executar les lleis. El paper ho aguanta tot. Crec que aquí el Govern tampoc hi fa una oposició massa gran, volien fer minvar les protestes i les reivindicacions que hi havia entorn de la llengua però sense la intenció de fer el que s’havia de fer. La voluntat ha estat magre en aquest sentit. El paper signat hi és però si repasses la trajectòria de la Llei de Normalització, és magra.

• Jaume Matas aprova el Decret de Mínims el 1997. Per què creieu que ho va fer?

Hi havia una tendència dins una part del PP d’aquells anys, que estava molt arraconada i pràcticament adormida. No tenia un sentit de poder posar en dubte aquests temes, fet que començaria a canviar quan ve en Soler. No hi havia abans una voluntat política clara d’aturar aquests avanços. Crec també que hi havia una certa llibertat dins el PP perquè no hi havia oposició. Anaven fent, eren coses que no els molestaven tant. Poc a poc alguns sectors van veure que això s’havia d’anar aturant.

1. Recordau si hi havia desencís a mitjan noranta amb l’estat de l’autogovern i la normalització lingüística?

Ara sí diria que hi ha un desencís, però en aquell temps el desencís que hi pogués haver t’empenyia a moure’t, t’ajudava a ésser-hi encara més, tot el contrari que ara. Aquell desencís es convertia en més brega, peticions i reivindicacions, també a nivell del carrer. Als pobles el PP no va fer massa oposició a normalitzar la llengua als ajuntaments.

El punt d’inflexió en aquest sentit, que l’esquerra no va saber interpretar, és la legislatura d’en Bauzá. La lectura que podíem fer durant aquesta legislatura no la vàrem saber estudiar bé. Després, governant, el Pacte de Progrés no és suficientment valent per recollir aquell moviment únic que se va donar per anar contra la política d’en Bauzá. No se recull, se deixa morir perquè ja governam i anam fent… No vàrem saber visualitzar que era el moment per fer canvis molt més profunds, i vàrem anar fent petits canvis que ens han dut a tot el que hem vist.

1. Quin impacte ha tingut la immigració sobre la llengua i la cultura?

Si tu no tens clara la defensa de la llengua i la identitat pròpia (i crec que durant molt poc temps s’ha tengut clara) fas que a la gent no li preocupi aquest tema, només per a un cert sector que segueix lluitant. Jo aquest tema el veig perdut, és impossible en aquesta societat que ens ve, i amb les noves tecnologies, mantenir viu el tema de la llengua. Soc molt pessimista. Cada vegada veig que som més minoritaris. A nivell institucional no hi ha la voluntat real de fer avançar aquests temes, ni ara ni amb certs governs progressistes, i jo crec que perquè no hi havia ni les persones ni la força suficient del PSM/MÉS per fer complir unes coses determinades. Ha faltat voluntat.

Quan en Damià Pons va ser conseller d’Educació i Cultura i en Joan Melià, director de Política Lingüística, es fan petits canvis i avanços. Però, llevat d’aquesta legislatura, no hem tengut cap voluntat en aquest sentit. Només quan hi ha hagut una força i unes persones capaços de tirar endavant s’ha intentat (amb moltes crítiques). Els intents de la legislatura d’en Damià Pons eren un revulsiu. Record la tasca a les escoles, dins la cultura, la creació de SomRàdio, l’entrada dins l’Institut Ramon Llull… No hi havia tampoc massa oposició interna dins el propi Govern de coalició. Però en general ha faltat voluntat política per a una defensa clara de la llengua catalana.

Dins aquella legislatura va ser insuficient perquè els pressuposts són els que són. Si no tens una via amb la qual l’Estat te compensi d’una altra manera, com el concert econòmic, patiràs molt perquè els diners que tens se’n van tots a altres temes i el finançament no basta. Arrastram un dèficit molt important en el tema econòmic, i s’ha abandonat. L’empresari entén l’aspecte nacionalista com un tema cultural i lingüístic però no hem aconseguit connectar-hi en l’aspecte econòmic. Record quan en Pere Sampol era conseller de Comerç, un empresari li va admetre que havia estat el millor conseller que hi havia hagut, el que més havia intentat ajudar-los, però quan li van demanar a qui votava, va dir “jo vot al PP, només faltaria”. No s’ha aconseguit llevar la imatge del que som, encara que te reconeguin que la gestió sigui bona. No hem aconseguit que la nacionalitat i la identitat pròpia vagin acompanyats de la part econòmica. Quan només va acompanyada per la part lingüística i cultural, ho tenim molt fotut.

1. Quin impacte va tenir el Govern de Gabriel Cañellas (1983-95) sobre la identitat pròpia i la qüestió nacional?

En Biel Cañellas entenc que va ser un bon polític. La prova és que va guanyar eleccions una darrera l’altra, no tothom ho aconsegueix. Ell aguanta i hi és, i el PP va saber endevinar en el sentit d’acontentar als seus. Tant els batlles com els regidors com tothom tenien porta oberta amb en Biel, i si havia d’anar als pobles hi anava i enllaçava amb la gent del poble. Arribava, feia bromes, feia un arròs brut i emplenava un auditori. I, a la vegada, l’oposició al Parlament no se va fer de forma suficient per fer-li mal. Fins i tot, quan més mal li haguéssim pogut fer no ens el vàrem carregar nosaltres sinó Madrid!

Crec que si en el seu moment en Cañellas hagués donat batalla, hagués dividit el Partit Popular i hagués pogut crear un partit d’aquí. Quan n’Aznar se’l carrega, en Cañellas tenia un grup parlamentari bastant potent i tenia el partit suficientment proper a ell com per poder continuar, però no s’hi enfronta i cedeix. Allà perd una ocasió per crear un partit d’aquí, perquè ho tenia tot, ell era el PP. Se n’hagués dut bastant gent amb ell.

1. Hi havia dins l’esquerra un temor reverencial cap a Cañellas?

La veritat és que era mal de tombar als debats i en el tu a tu. El PSOE ho intenta vàries vegades però no aconsegueix arrelar, ni Paco Obrador ni Paco Triay poden fer-ho, perquè eren gent molt diferent d’ell. En Paco Obrador ni tenia part del partit a favor ni era suficient bo en l’oració i en els debats. En Cañellas li guanyava massa bé, se’l menjava. A en Paco Triay no se’l menjava però tampoc era una figura política massa popular ni arrelada. En Cañellas en sabia, en va sortir sempre. Feia un poc el que volia, era “l’Amo”.

1. Com valorau l’experiència de la presidència de Cristòfol Soler (1995-96) respecte a la llengua i la identitat pròpia?

Havia estat el president del Parlament i havia tingut un caire de moderat, era un president normal. En aquells moments estava situat per allà, i els joves del PP (Rosa Estaràs, Jaume Matas…) encara no tenien la suficient trajectòria i en Cañellas havia de ficar algun dels més grans. En Tòfol Soler estava allà i no el molestava gaire, no havia creat problemes. El va fer president sense el recolzament del partit, i l’aguantaren fins que varen veure que se n’anava un poc per les bardisses. En Tòfol era tot el contrari a Cañellas, no era gens popular i era un home tècnic. Va intentar-ho i anar pels pobles i anar als ajuntaments a escoltar les peticions, però sobretot era un tècnic, gens populista. I per ser president és necessari ser populista.

1. Com valorau l’experiència de les presidències de Jaume Matas (1996-99/03-07)?

En Jaume Matas entra més també amb la idea de ser un tècnic, era un conseller que havia donat un poc la talla i no tenia escrúpols, i, com que els polítics del PP més antics s’anaven retirant, el van triar a ell. Jo dedueixo que el trien per acabar la legislatura. El fracàs ve que quan perd el saben recuperar a Madrid, amb el Ministeri, i torna amb unes condicions favorables al PP i amb temes conflictius com l’Ecotaxa que ell sap enganxar, perquè el món empresarial i econòmic fa una aposta molt clara per a en Jaume Matas. N’Antich no va saber captar aquest fet. Si fas un repàs electoral del 2003, perdem tota la costa, no perquè votassin al PP sinó perquè els nostres (inclòs els del PSOE) no van a votar, perquè certs hotelers retarden l’obertura tot el possible i fan una campanya brutal contra nosaltres davant els treballadors. Si repasses la costa, llocs on governava el PSOE se’n van en orris, perquè el treballador d’hoteleria possiblement no va a votar perquè està atemorit, perquè el discurs de l’hoteler que això perjudica el turisme li arriba. L’esquerra perd no perquè el PP guanyi sinó perquè no hi ha una mobilització.

1. Com valorau l’experiència del Primer Pacte de Progrés (1999-03)? I del Segon Pacte (2007-11)?

El Pacte en si està malament dir-ho però crec que se van crear unes conselleries i tu fas i desfàs a la teva conselleria. A nosaltres, com que ens havien tocat certes conselleries, feim i desfeim. El d’Hisenda fa i desfà amb el pressupost, havíem d’anar a plorar a en Joan Mesquida perquè ell fa el pressupost pertinent. No anàvem a discutir de partit a partit uns pressuposts, sinó que les discutíem com a Govern, i així teníem la batalla perduda perquè en aquest camp el qui tallava el bacallà era en Mesquida. Allò va ser un error. Fins al punt que amb l’Ecotaxa qui rep més és el conseller de Turisme, en Celestí Alomar, quan el qui més hi tenia a veure era el d’Hisenda, en Joan Mesquida, que ningú el toca.

Tan escalivats van sortir amb l’impost turístic que no en van voler sentir parlar en el segon Pacte, i no n’hi hauria fins que entram nosaltres el 2015 de nou.

1. En el primer Pacte com vàreu gestionar el nou model de mínims de la llengua a les aules?

Nosaltres anàvem a no crear un conflicte, a anar fent. I no vàrem crear conflictes dins el Govern. En Damià era una persona que no volia conflictes. Se varen fer moltes coses però tal vegada no hi va haver la força suficient per dir “aquí hi som”. Sempre he pensat que quan hem gestionat, hem oblidat el partit i les seves idees clares. Per no entrar en conflictes no hem entrar en els grans temes que podíem entrar.

1. Com valorau les polítiques lingüístiques del Govern de Bauzá (2011-15)?

En Bauzá als guanyadors del congrés regional els oblida per anar-se’n al grup d’en Carlos Delgado, i li dóna la Conselleria de Turisme, on en Delgado fa la llei més permissiva que s’ha vist mai i la part turística passava per davant de l’urbanisme per primera vegada. Els hotels poden créixer dues plantes… Era una cosa mai vista. La construcció turística passava per damunt de la planificació urbanística dels ajuntaments.

Bauzá és totpoderós i fa i desfà. Aleshores, comença a descontentar a tots els seus i a fer propostes que no s’havien fet, i que venien donades perquè havia donat una força a certa gent. I arribam aquí on arribam, i la gent se mou. També crec que se va ajuntar tot, el TIL ajuda evidentment però també s’hi va apuntar molta gent pels temes urbanístics, turístics, de medi ambient… S’ajunta tot per fer la gran manifestació. La gent no només se va moure per la llengua sinó per uns canvis que realment la gent volia. En general va ser una protesta contra la política de Bauzá.

1. El 2015, guanya l’esquerra les eleccions. Com algunes persones m’han comentat, hi va haver la possibilitat real d’una presidència de Gabriel Barceló?

Això surt de certs sectors, però com pot ser president d’una comunitat autònoma sense tenir cap representant a Eivissa? Era impensable. És cert que havíem tengut un gran resultat a Mallorca, i vam tenir la presidència del Consell i dos anys la batllia de Palma, però la presidència de la Comunitat Autònoma amb una illa orfe d’un representant nostre era impossible. Vam tenir els millors resultats que hem tengut mai però no per ser president. Hem de ser realistes.

També hagués estat impossible aconseguir la presidència. Na Francina tenia tant clar el fet de la presidència que tot l’altre l’importava poc. Per ella, hagués cedit els quatre anys la presidència del Consell de Menorca i la batllia de Palma, però els seus se van moure i no va ser així. Record que, el 2015, un dia en Biel Barceló me crida i me diu que volia demanar la Conselleria de Turisme a les negociacions del Govern, perquè mai havíem demanat Turisme. Jo li vaig dir que el PSOE no l’amollaria mai, però l’endemà me crida i me diu que na Francina li havia dit que sí. Llavors, me va demanar que l’ajudés i me va nomenar assessor.

• Com valorau l’evolució del turisme en els vuit darrers anys del Pacte de Progrés (2015-2023)?

Nosaltres entram amb força perquè teníem pes institucional i podíem tòrcer el braç a na Francina. Una de les primeres coses que demanam és el retorn de l’Ecotaxa i en sis mesos la vam tenir, i no perquè el PSOE volgués perquè s’estimaven més no parlar-ne. La llei més ambiciosa que s’ha fet mai a Turisme és la de juliol de 2017, que posa un sostre de places. Nosaltres vam anular tota la Llei Delgado i vam fer que no es pogués donar d’alta cap plaça més sense que abans no n’hi hagués una de baixa. Això abans no existia. I posam un decreixement, és a dir, que totes les places de després de 1999 (quan se fa la primera llei turística forta) que s’aniran donant de baixa desapareixen, no tornen a l’Administració per llavors vendre-les. La llei més progressista i ambiciosa que s’ha fet mai a nivell turístic és la d’en Biel Barceló. Per primera se va plantejar un decreixement, avui en dia tenim menys places que quan se va aprovar la llei, no n’hi pot haver més sinó que van minvant. Ara bé, o no ho sabem explicar o la gent volia molt més. Però nosaltres veníem d’una legislatura on l’oposició havia estat molt dura amb els decrets-llei, perquè anul·len el debat parlamentari i la participació ciutadana. I nosaltres vam plantejar una llei, que duia un any de feina, i en el moment en que feim el primer esborrany ja vam rebre una quantitat d’al·legacions impressionant. Però ho vam fer per aconseguir la participació de tots a la llei. Durant aquest anys de tramitació, la Llei Delgado seguia vigent, i és quan ens entra una quantitat enorme de places (sobretot de lloguer turístic), gràcies a aquella llei. Eren places que ja hi eren, no se’n va crear cap de nova, però simplement no s’havien donat d’alta. Vam tenir aleshores un allau de gent que ja feia lloguer turístic que van voler donar d’alta aquestes places veient el que vendria. La realitat és que aquestes places ens entren amb nosaltres al Govern però ja hi eren, ja existien d’abans. Quan nosaltres feim el primer avanç del Pla d’Ordenació, ens diu que a Mallorca hi havia més de 120.000 places de lloguer turístic, quan n’hi havia 50.000 d’oficials. Amb nosaltres es donen d’alta unes 40.000, però ja hi eren. Hi va haver un allau per haver fet nosaltres les coses bé.

L’oposició dels hotelers va venir sobretot per l’impost turístic, no va venir per lo altre perquè avui en dia els hotels nous que se poden fer a Mallorca els podem comptar amb una mà, perquè ja no hi ha solars, pràcticament tot està construït. Nosaltres vam prohibir construir hotels en sòl rústic, però abans se podia fer.

Quan jo anava a Madrid a les reunions dels directors generals de Turisme, els canaris i els catalans es posaven amb els pèls drets, perquè el que vàrem fer aquí els canaris ni s’ho havien imaginat. Se pensaven que ens ho tombaria l’Estat, però no hi va haver aquesta oposició. En Biel se va moure per evitar-ho. I això que la nostra llei tenia coses diguem inconstitucionals, com el fet que una persona que faci lloguer turístic no pot tenir més de tres habitatges de lloguer turístic al seu nom. Això, que un pot pensar que és anticonstitucional, està a la Llei.

Tant amb l’impost com amb la llei tenim l’oposició primera del PSOE. Estic completament segur que sense en Biel Barceló a Turisme, ni hi ha Ecotaxa ni la llei turística. Primer vam haver de convèncer els socis. Quan en Biel renuncia i se’n va, nosaltres anunciam una segona modificació de la llei, i el darrer any plantejam una modificació per completar la llei. Jo vaig a un consell del Govern a explicar-la, però el PSOE s’hi oposa en rotund. Na Francina deia que a un any de les eleccions no havíem de moure tant de trull. Després en Iago Negueruela no planteja cap canvi real, i fins i tot fa canvis impensables, i nosaltres els hi aprovam…

REFLEXIONS GENERALS

• Com s’ha gestionat la complexitat de les relacions insulars? Hi ha hagut recels des de les illes petites cap a Mallorca?

Sí. Jo he estat diputat i les bregues amb els diputats de Menorca eren constants. Tenen un altre pensament. Certes coses són males d’entendre, i s’ha de respectar. El que nosaltres hem pogut dir de Madrid, ells de vegades ho empren, tant des de la dreta com de l’esquerra, i amb certa raó perquè crec que hem tardat molt en desenvolupar l’Estatut. Als consells els costa molt rebre competències, i quan les reben ho fan d’aquella manera. I moltes vegades no s’han arribat a rebre.

Cada municipi és un món, imagina’t cada illa. A nivell electoral possiblement aquesta qüestió està més solucionada que a nivell real, perquè varen aconseguir una bona representació dins el Parlament, però això no ha comportat l’existència d’un sentiment comú.

• Haurien de tenir major autogovern els consells insulars?

Sí. Si realment dins Espanya els arxipèlags, amb els consells i els cabildos, som una cosa especial, fem-la especial de veritat. Sempre recordaré quan vaig ser conseller de Cultura del Consell amb en Joan Verger de president, que me va dir que havíem de rebre la competència de Patrimoni. El dia que la rebérem, me vengueren a La Misericòrdia vint persones que feien feina a Patrimoni del Govern sense pràcticament material, i vam haver d’habilitar ràpidament un espai de l’edifici, on s’estava fent una exposició, per ficar-los allà dins.