ENTREVISTA A ANTONI MIR

Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.

FITXA PERSONAL

• Nom i cognoms: Antoni Mir Fullana
• Data de naixement: 3 de febrer de 1956
• Lloc de naixement: Palma
• Estudis i formació: Mestre de Filologia Hispànica
• Trajectòria laboral: Promotor cultural i creador i gestor de projectes culturals. Crea la Xarxa de Català per a Adults; participa de l’Obra Cultural Balear durant 21 anys (1982-2003) en diversos càrrecs, inclosa la presidència de l’entitat (1991-2003); fou Secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (2004-2005); i soci fundador de la Institució Francesc de Borja Moll i de la nova Editorial Moll; entre d’altres.
• Militància política: Cap.
• Treball o situació actual: Editorial Moll i revista El Mirall.

INICIS DE L’AUTONOMIA (80-90s)

1. Com valorau l’Estatut d’Autonomia de 1983? Compleix amb les expectatives d’autogovern per a Balears?

En els setanta, a través dels partits que teníem, hi havia unes taules de partits polítiques que debatien l’arribada imminent de la democràcia. Abans hi havia hagut una reflexió social molt important que va empènyer el Congrés de Cultura Catalana, que va ser un gran moviment a totes les terres de parla catalana sobre com havia de ser la democràcia. Jo vaig estar a la famosa diada del 29 d’octubre de 1977, on es reclamava la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia.

Dels setanta m’agrada molt la definició d’en Llompart, que deia que aquells anys a Mallorca eren anys d’una “primavera civil”, quan ens semblava que tot era possible i que tot canviaria, que la recuperació de les institucions pròpies (que sense el canvi constitucional no es podien ni somiar) canviaren les idees bàsiques, la idea de país… Als setanta, estàvem il·lusionats amb la democràcia, vam lluitar per les llibertats polítiques, que incloïen les nacionals. Aquesta simbiosi no s’havia produït durant la República, és aleshores quan qualla una simbiosi entre llibertats nacionals i polítiques, i això dóna una consistència nova a la societat més conscienciada de Mallorca en aquells anys. Sobre la República, en Damià Pons diu a un documental que ara l’Obra Cultural Balear fa més activitats que l’Associació per la Cultura de Mallorca en tota la seva història. L’acte del Teatre Principal en el qual es demana l’Estatut durant la Segona República tenia poc impacte popular. En canvi, als seixanta i setanta el moviment popular és més fort en aquestes illes.

L’Estatut no era el que volíem, era un estatut “de pa amb fonteta”. De fet, va ser dels últims en aprovar-se, quan ja es feien quasi amb fotocopiadora, en plena LOAPA i involució. El cop d’Estat d’en Tejero en l’aspecte autonòmic va triomfar, perquè hi va haver por. Hi ha un retrocés del moviment autonomista. L’Estatut d’aquí, com que tenim poc pes polític i demogràfic, va ser dels últims. En resum, l’Ajuntament de Palma tenia més pressupost que el Govern  de les Illes Balears, que no tenia les dues competències que donen més pressupost: sanitat i educació. I, una de les competències exclusives com era la d’ordenació del territori no es va començar a desplegar fins a tres o quatre legislatures després, perquè la dreta conservadora s’estimava més deixar cada ajuntament sol davant la pressió urbanística i hotelera, i no exercir la competència exclusiva. Això també és un exemple de la poca consistència nacional o d’idea de país i del pes de lo col·lectiu a les nostres illes.

• Quin paper han jugat les Illes Balears en el traspàs gradual de competències des de l’Estat? Com recordau el projecte de reforma de l’Estatut de 1991 i la Plataforma Cívica per l’Autogovern?

Des de l’any 1982 fins al 2003 vaig dur la màxima responsabilitat executiva a l’Obra Cultural Balear, en la forma que li vulguis dir: com a gestor, com a secretari, com a president… Venia a dur la direcció general. A l’Obra lo més important és la llengua però també la idea de país, la identitat nacional i l’autogovern. Llavors, com que l’Estatut no acabava de rodar, vam crear un dels grans èxits de mobilització anterior a les Diades per la Llengua. Allò va connectar, va ser una de les grans iniciatives populars de principis dels noranta. Sempre que hi havia una mobilització em preocupava de tres coses: la primera és carregar-nos de raons i arguments, perquè és l’única manera de guanyar una batalla d’opinió pública; la segona és sintetitzar amb un eslògan el motiu de perquè li demanes a la gent que perdi unes hores, que es mobilitzi, que opini… Ha de ser consistent i comprensible. Amb els anys he après que moltes vegades si connectes amb una frase popular tens mitja batalla guanyada, perquè les coses que passen de generació en generació tenen qualque cosa forta i de potència. Sempre. No és gratuït. En general jo diria que bona part dels èxits que vam tenir era perquè trobàvem una bona frase que connectava. Les primeres discussions en aquest cas eren voltant a “pel ple autogovern”, però després vam trobar “volem comandar a ca nostra”, que ho diu tot perquè tothom vol comandar a casa seva. I, a més, el “ca nostra” és intrínsecament mallorquí. La campanya pretenia la màxima implicació possible de tota la societat. Els eslògans els solíem parir en Maties Oliver i jo. A més, vam tenir una participació extraordinària de la patronal, gràcies al seu president, Francesc Albertí, amb qui sempre me vaig entendre molt bé. Això no havia passat des del Teatre Principal en temps de la República. L’esclafit va ser immens. No sé si va tenir gaire repercussió a nivell estatal. Ara bé, molt poc temps després arriba la reforma estatutària amb el traspàs de les competències d’educació i salut a les Illes.

• Hi havia aleshores, després de vuit anys d’autonomia, una sensació d’esgotament autonòmic?

Totalment. D’insuficiència, de falta de vergonya aliena, de no tenir un país com tocava… El manifest de “Volem comandar a ca nostra” era molt complet, parlava de moltes coses, no només de la identitat. Era un manifest molt ambiciós que reclamava poder decidir sobre tots els grans temes que afecten a les illes. Hem de partir de la base que bona part de la classe dirigent era i és provinciana. Jo record polítics (no diré quins) que quasi se’n reien del control dels ports i aeroports. Ho veien com una cosa impossible, com una tonteria. Era falta d’orgull mallorquí i de seguretat que com capaços de fer el que sigui. Això va directament vinculat a la idea de país, de voler exercir el control sobre la teva mateixa vida.

• En termes generals, diríeu que la Plataforma Cívica per l’Autogovern de 1991?

Va ser un grandíssim èxit, perquè tot lo que crea identitat de país, orgull de la identitat mallorquina, consciència de lo col·lectiu, força de convicció, il·lusió… Això és essencial, sobretot a una societat com la mallorquina. Des de l’Obra Cultural mai vàrem fer res que no fos a partir d’una convicció molt profunda. I per a Mallorca va ser molt positiu. Encara ara la gent se’n recorda de l’eslògan.

• El PP emprèn l’intent de reforma de 1991 amb altres partits però amb la negativa del PSOE, que sempre hi estigué posicionat en contra.

Això fa riure, perquè aquí amb els dos partits estatals sempre hi ha hagut la mateixa actitud: si el PSOE governa a Madrid, el PP torna més autonomista, i si el PP governa a Madrid, el PSOE torna més autonomista. Però al final a Madrid els seus diputats votaven en contra. És un doble discurs de lo que diuen a les Illes i lo que diuen a Madrid, on hi ha disciplina.

La Plataforma va ser útil per la gent i pel debat públic, segur. Però per aconseguir la reforma de l’Estatut, podem posar més interrogants. El nostre pes com a illes era tan petit que a l’Estat li anava bé homogeneïtzar les reformes i les competències. D’altra forma els hagués estat més complicat.

• El 1986 s’aprova la Llei de Normalització Lingüística. Com la valorau?

La llei no és negativa. En certa mesura era més positiva que l’Estatut. Si tu tens més poder, tens més capacitat d’aplicar mesures a favor de la llengua. No era negativa, estava basada en la llei catalana, i tot i que segurament hi hagué alguna rebaixa, no era negativa. Fins i tot tal vegada estava més avançada que la societat mallorquina, i del que molts mallorquins volien. Va crear unes bases positives. Amb els anys s’hauria d’haver adaptat a les noves necessitats. Ara és obsoleta, no perquè la llei no sigui bona sinó perquè la societat ha canviat. Ara tenim unes necessitats gegantines pel canvi demogràfic que tenim. És a dir, la llei és positiva en l’any que es va publicar, i ara és obsoleta.

• La LNL s’aprova per unanimitat política, i la societat civil hi estava molt a favor. Hi ha qualque agent polític o social que hagués tingut un major pes i protagonisme en la seva aprovació?

No, jo crec que hi va haver bons negociadors dels partits mes importants. Els autors d’aquesta aprovació són polític. Jo crec que en aquell moment encara hi havia els ecos de la Guerra Civil, i la dreta conservadora tenia un cert complex cultural que va permetre una iniciativa molt gran de la gent que lligava canvi democràtic, llengua i identitat. La prohibició del franquisme acaba afavorint alguns pactes.

• Com recordau el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, de 1986?

A mi se’m va encarregar la direcció general executiva del congrés. Jo vaig aconseguir l’acte inaugural a l’Auditòrium de Palma, que va quedar ple amb més de mil persones. Per l’acte inaugural vaig anar a veure en Toni Cirerol, el president del Parlament, amb na Paquita Bosch. La Llei de Normalització estava a punt d’aprovar-se, i volíem aconseguir que el dia que s’inauguràs el Congrés, la llei estàs aprovada. I la frase d’en Cirerol va ser genial: “sí, Paquita, sí. Aquesta ametlla l’haurem esclovellada avui horabaixa”. L’ametlla era la Llei de Normalització. Efectivament, se va aprovar un dia abans del Congrés.

• Quin impacte tingué el II Congrés Internacional sobre les Illes Balears?

És extraordinari. El congrés el promou en Josep Espar, un bon amic a qui dec un bon mestratge. Era un pujolista, soci fundador número 3 de Convergència Democràtica. Cercava a algú i me van proposar a mi. A vegades hi ha gent que només xerra, i jo aportava fer l’execució de coses. Jo a la Transició vaig aprendre una cosa molt important que forma part de la política: entendre els intangibles. I això me va servir molt per dirigir l’Obra Cultural i transformar-la en un lobby poderós per entendre la cultura i la política. I al final és això: un lobby poderós obert i públic en defensa de la cultura i la llengua.

Ens vam proposar tenir tants de congressistes només a les Illes Balears com congressistes en total havia tingut el I Congrés, 3.000. I ho vam aconseguir. A l’acte inaugural hi havia a l’escenari quaranta o cinquanta persones representatives d’institucions públiques, dels governs, de la romanística… Gràcies al congrés vaig conèixer especialistes de la romanística mundial de tot arreu. El Segon Congrés Internacional era un mostrador de la llengua catalana al món. Es tractava de prendre el pols a la llengua, i de difondre-la internacionalment. S’hi va implicar gent de tot el món: de Rússia, de Japó, d’Estats Units, d’Europa… Venien els millors filòlegs del món especialistes en romanística. Una part important estaven a l’Auditori de Palma.

Jo havia entrat a l’Obra Cultural quan era una entitat en quadre, perquè a finals dels setanta els grans actius havien passat al món polític. En el II Congrés, l’impacte social va ser sobretot aquesta base social, i la tria d’activitats que se varen fer a totes les illes. Aprofit per fer una afirmació molt contundent: l’èxit del II Congrés Internacional a qui es deu principalment? Dels 3.000 congressistes, 1.000 eren joves, eren estudiants de Batxillerat. 1.000! La clau de l’èxit és una generació d’ensenyants, que és la clau de Joves per la Llengua, dels Correllengua… Hi havia una generació extraordinària de mestres. Si hi ha una columna que ha sostingut la llengua a les Illes Balears és l’escola. I, després, secundàriament, l’Administració. Els mestres han prestat un servei impagable a la llengua i a la posteritat.

Quan en Gabriel Cañellas fa el seu discurs va aconseguir una gran xiulada, perquè va dir allò de “mala cosa l’estàndard”. L’autor del discurs era Antoni Alemany, la darrera persona a la que havia d’haver demanat assessorament per a un acte tan important. Si llegeixes el discurs que va fer, després d’aquesta frase desencertada, lo que afegia no és que estàs malament, però aquesta frase va provocar una xiulada unànime del públic. La gent se va enfadar. Jo crec que, a part del tema filològic de fons, la principal raó de la xiulada era que a la majoria de ciutadans allò ens feia vergonya. Amb aquella frase va fer el ridícul davant tanta gent que en sabia tant, i va deixar malament Mallorca i les Balears.

1. Isidor Marí em va dir una vegada que no s’havien complert les conclusions del Congrés.

No van servir per res. És com el Consell Social de la Llengua Catalana, que almenys a les Illes m’agradaria servir de què serveix. Si unes ponències no serveixen per encapçalar les decisions polítiques, no es compleix la seva funció bàsica. No se consensuen les polítiques lingüístiques entre la política i la societat.

1. Quin llegat deixa la Campanya de Normalització Lingüística que encapçala Aina Moll entre 1989 i 1995?

Quan n’Aina Moll torna a Mallorca, jo vaig fer tot lo possible per a que ella continuàs fent l’aportació que havia fet a Catalunya però a les Illes Balears. Ara, les Illes Balears no són Catalunya. No hi ha el mateix consens, ni el mateix lideratge institucional ni la mateixa vitalitat social. Jo diria que la Campanya de Normalització aquí és magra, en el fons va transformar poca cosa. Era un camí de coordinar accions i de fer coses. Millor que zero, segur. Qui trenca l’acord en política lingüística és el Govern amb l’Ordre Rotger. Això és important recalcar-ho. No és bo que la llengua estigui vinculada al conflicte permanent. La llengua és per disfrutar, per riure, per estimar… No per tenir un conflicte cada dia.

1. Posteriorment a la LNL, hi ha un desenvolupament de la Llei de Normalització, i diverses fites positives i negatives per a la normalització lingüística a tots els àmbits. En termes generals, com valorau els deus anys posteriors a la LNL en aquest sentit?

Jo no som sociolingüista. Més que parlar d’una anàlisi, sí te puc dir com pens que ho vivíem la gent que estimàvem la llengua, amb una actitud que només es xapa amb en José Ramón Bauzá. Amb l’Estatut hi havia una il·lusió en relació a la llengua. Tota la generació que és activa en els vuitanta i noranta ens era igual el tempo, ens pareixia una mica irreversible. Ens era igual esperar però que s’arribàs a una certa plenitud de la llengua catalana dins un context multilingüe. Però aquesta il·lusió se trenca amb en Bauzá, quan des del Govern s’ataca, se denuncia i s’altera el món educatiu. És allà quan vaig veure per primera vegada que igual no ho aconseguíem, que igual ens havíem passat d’innocents.

L’impacte en els mitjans de comunicació és desastrós. En el 1985, l’arribada de TV3 va ser extraordinària, perquè trencava el monopoli de TVE, i ve amb els primers herois televisius com Bola de Drac… Això quan arriben les televisions privades l’Estat comença a fer-ho retrocedir, perquè passa la responsabilitat de la uniformització a les privades. I, a nivell de premsa escrita el bagatge és molt escàs.

1. Considerau importants els partits de futbol del F.C. Barcelona per a l’assentament de TV3 a les Balears?

Sens dubte. És la clau. Sempre hem de tenir en compte que només hi havia dos plats i sempre eren els mateixos: TV1 i TV2. Era lo que hi havia. Quan volem veure TV3 aquí (que, per cert, el primer signant és en Francesc de Borja Moll), la gent se n’anava a la costa nord (Valldemossa, Esporles, Sóller…), perquè allà es rebia millor el senyal de televisió des de la gran antena de Tibidabo, de Barcelona. I allà, a la Tramuntana, hi havia com una diàspora de gent que anava a veure els partits del Barça. Nosaltres el que vam fer és recollir aquest desig. Si no ho haguéssim fet, i si no haguéssim creat Voltor per aconseguir la recepció, segurament el que hagués hagut és moltes iniciatives petites, moltes antenes petites. Aquí les persones clau foren Ignasi Ribas i Matias Oliver. Allà vàrem fer una estratègia guanyadora.

Hem de tenir en compte que TV3 sempre va ser una estratègia integral. Si fas una batalla, totes les cartes. Després es crea Retevisión per preparar l’arribada de les privades. Però la Generalitat, per poder emetre, igual que Euskal Telebista, va crear una xarxa pròpia de repetidors, impedint que la Guàrdia Civil els tancàs. Sense això no hi hauria TV3. Recorda que Alfonso Guerra va dir que TV3 havia de ser antropològica. En canvi, en Pujol i companyia van voler fer una televisió competitiva, amb uns informatius que explicassin lo que tocava. Fins i tot Madrid volia tutelar lo que havia de fer o deixar de fer TV3… Llavors, gràcies al contacte amb TV3, nosaltres vàrem poder importar un repetidor d’Itàlia, i, gràcies a les accions de la gent que estava subscrita a Voltor, vam poder comprar un solar de la serra d’Alfàbia (el darrer que quedava) i muntar un repetidor. El repetidor era com un armari. És a dir, una cosa és la torre i l’altra, el repetidor. Per tant, no vam esperar asseguts per veure TV3, hi va haver una estratègia guanyadora. En partir, aquí teníem en contra inicialment els vots en contra del PSOE (que governava a Madrid) i del PP. Estaven en contra que el Parlament donàs suport a la recepció de TV3. Les primeres votacions són en contra. Llavors, vàrem fer una estratègia guanyadora: com sempre, opinió pública (aquí Ignasi Ribas va jugar un paper extraordinari); amb TV3, com ho resolem tècnicament (repetidor, solar, obra civil i un servei tècnic que inicialment ens posaren ells); i, en tercer lloc, la negociació amb Madrid. En paral·lel, vam demanar a Josep Melià (pare) la redacció d’un informe sobre la Llei de tercers canals, que essencialment venia a dir que no es podien posar portes al camp, perquè la llei deia que cap televisió autonòmica podia sortir de la seva frontera, i això és impossible. Un dels arguments que utilitzàvem era que el senyal arribava aquí i que lo únic que fèiem era amplificar-ho. Punt. A la pràctica, el senyal de Tibidabo es combinava amb el de Mont Caro, a Tarragona, i entre els dos aconseguíem un senyal més bo que se remetia, amb un reemissor que agafa aquests senyals, els mesclava i els remetia amb més potència a Mallorca, i després a Menorca i a Eivissa. Per tant, vam rebre un ajut tècnic de TV3. I, la negociació amb Madrid era, primer, sobre l’Informe Melià, que eren dues pàgines que es van publicar a El País, i, segon, una negociació discreta amb el Ministeri corresponent. La fórmula que se va trobar era paradoxalment la Llei de Teleclubs franquista, que no estava derogada.  A partir d’aquí se va pactar amb Madrid una alegalitat, és a dir, no era ni legal ni il·legal. Era una zona de permissivitat. Sinó, era impossible. El Govern central no ho va tombar. La seva instrucció va ser que ho demanàs l’Ajuntament de Bunyola, perquè Alfàbia pertany a Bunyola, i així va ser. Llavors, l’obra civil se va autoritzar a partir d’aquesta llei i amb l’acord tàcit amb el Ministeri. Era un centre privat, tolerat, que prestava un servei extraordinari a la llengua.

1. Què va fer el Govern de Cañellas en relació a tota l’arribada de TV3 aquí?

El Govern inicialment s’hi va oposar, però la disciplina de vot la van trencar dos polítics: en Jeroni Albertí, d’Unió Mallorquina, i en Gori Mir, del PSOE. Després, l’impacte va ser tan popular, i l’argument que no obligava a res a ningú sinó que simplement tenies un botó més per triar era inatacable. Un altre argument que utilitzàvem molt era que volíem TV3 no només perquè fos en català sinó perquè era una gran televisió. I, al final, el Parlament, amb majoria del PP, va aprovar una partida nominativa anual de manteniment de Voltor. És a dir, malgrat la negativa inicial de PP i PSOE, hi ha una voluntat popular absolutament majoritària a favor.

1. Al món educatiu hi imperava aleshores el model de lliure elecció de llengua, sense uns mínims obligatoris de català al marge de la seva assignatura de llengua i literatura.

Quan jo t’he dit abans que la llei la veia positiva i que a la nostra generació li eren igual els tempos però que pensàvem que s’hi arribaria a una certa plenitud de l’idioma (santa innocència!), no vol dir que pensàssim que la Llei es va desplegar com tocàs. D’aquí venen les mobilitzacions dels noranta.

En Cañellas solia dir que ell era com el Rei Lleó: hakuna matata, viu i deixa viure. És el laissez faire, laissez passer. Aquesta és l’actitud del cañellisme. A l’escola passava això. En Bartomeu Rotger, que era un bon pedagog però políticament se va equivocar, formalitza i legalitza lo que era una realitat, que allò era can boom, que cadascú feia lo que li donava la gana. Això en una societat com la nostra era molt destructiu per al català. Cada família havia de fer la seva lluita. A l’Ordre Rotger lo que fa, bàsicament, és deixar en mans de cada centre la decisió del nombre d’assignatures que es faran en català.

El canvi de l’Ordre Rotger és que posa damunt paper i publica al butlletí oficial que cadascú podia fer lo que li donés la gana en termes de llengua. I per aquí no podíem passar. És a dir, en els primers governs de Cañellas, tota la nostra generació (que aleshores érem joves, nous mestres que volien una escola en català i de qualitat…) pensàvem que encara que se torbàs molt, el model seria de plenitud de la llengua catalana a les Illes Balears. Però passen els anys i s’avança poc. I arriba l’Ordre Rotger, i no és lo mateix que cada centre fes lo que volgués però amb un horitzó de caminar cap a l’ensenyament del català que hi hagi una norma que digui “feis lo que volgueu”. I passa la responsabilitat als centres educatius. Deixa desemparada no només la llengua sinó moltíssimes famílies que volien escola en català.

A mi me consta que en Cañellas no estava d’acord en publicar-la. Ell era més partidari del laissez faire, laissez passer. Era més intel·ligent. Però en Bartomeu Rotger va voler fer l’Ordre, ell sabrà els motius… L’Ordre Rotger, en aquest sentit, trenca el model que havia vingut fent en Cañellas, de deixar fer. Quan feim la cadena per la llengua en contra de l’Ordre Rotger, qui ens rep al Consolat de Mar és en Rotger, quan nosaltres havíem demanat en Cañellas. És a dir, en Cañellas va voler que l’altre assumís el cop d’una equivocació.

Aquest tema a mi me va agafar sense ser un expert en temes educatius. A mi aquest tema me feia molt de respecte, vaig estar quasi quatre mesos estudiant-lo, i vaig reunir al meu despatx molts experts. També vaig descobrir molta gent de partits polítics nacionalistes que a la pràctica també eren autors de l’Ordre Rotger… Al final, vaig entendre tècnicament lo que implicava. La Conselleria havia dit una gran mentida, que era presentar una estadística sobre els centres que feien l’ensenyament en català i els centres en castellà, i sortia una cosa bastant equilibrada. Jo vaig parlar amb en Tomàs Martínez, de l’STEI, i em va dir que allò era mentida, perquè l’informe comptava de la mateixa forma una escola pública de Palma amb 2.000 alumnes que una de poble amb molts menys. Nosaltres vam fer un estudi, que sobretot el va fer l’STEI, on s’analitzava l’ús del català a l’escola a tot Balears amb el nombre d’alumnes. Allò era imbatible, la Conselleria no ho podia rebatre. I també va afectar l’opinió pública. L’Ordre anava en contra del que deia l’Estatut, que l’objectiu era que els nins coneguessin les dues llengües al final dels seus estudis.

L’Ordre Rotger es basava en una errada de traducció del castellà de la Llei de Normalització Lingüística, i gràcies a aquest error, que me va assessorar en Tomeu Colom, vam basar la nostra batalla jurídica. No record l’errada en concret, però és bo de trobar. El segon argument era l’argumentació popular, que era claríssim: “vols que el teu fill sàpiga una llengua, o en sàpiga dues?”. El tercer argument era com convertir un eslògan en una idea. I, després, la mobilització i la negociació. Aquesta batalla per l’Ordre Rotger ens va dur al trencament total amb el Govern.

Amb el meu equip vam estar discutint l’eslògan i quin era el missatge. Si repasses les hemeroteques de l’època, el nostre missatge va ser “com a mínim, el 50%”. Això trencava la idea hegemònica del nostre món, perquè sempre tens els cap-quadrats que deien que a Mallorca només se podia ensenyar en català. Mallorca no serà mai com Salamanca, sempre serà plurilingüe. Llavors, no podem fer una estratègia com si això fos Salamanca, perquè no guanyaràs mai. En realitat, la nostra demanda era que el mínim de català fos el 50%, no que fos un 50-50. I, a partir d’aquí, venen les batalles diverses amb les diades, i la victòria.

1. Aina Moll va arribar a defensar l’Ordre Rotger…

Amb n’Aina Moll sempre me vaig entendre molt bé, i vam crear la Campanya de Normalització Lingüística. Ella va donar suport a l’Ordre Rotger perquè tenia un problema, i és que havia viscut massa anys a Catalunya, i això no era Catalunya ni el PP era Convergència. Jo quan me demanàvem mai la vaig qüestionar, sempre vaig dir que ella havia de fer lo que trobés. No voldria que quedàs cap tipus de qüestionament de n’Aina, perquè no s’ho mereix. Ella mereix l’admiració infinita de tots.

Jo sempre pens, i cada vegada més, que el moviment per la llengua a les Illes gairebé sempre s’ha equivocat amb l’estratègia. Quan el nostre enemic deia bilingüisme, el nostre món deia monolingüisme. És absurd, si els únics bilingües som nosaltres! I així successivament: la bandera de Mallorca, la identitat col·lectiva… Moltes coses que hem regalat a qui no els estima.

1. Per què es retira el finançament institucional a la Campanya de Normalització?

Per l’Ordre Rotger. Quan nosaltres ens hi vam oposar, en Gabriel Cañellas fa sumar tots els anys d’Estatut, tots els diners que havíem tengut per fer cursos de català a l’Obra Cultural, i en definitiva tots els diners que havíem rebut. Tot ho suma. Era una idea de n’Antoni Alemany. Cañellas pensa que el Govern fa malament de finançar qui l’ataca. I hi ha la instrucció de deixar l’Obra Cultural sense res, per afeblir-nos. La primera mesura va ser el desfinançament de la Campanya de Normalització.

Nosaltres també vam arribar a fer els cursos de català de la funció pública. I el conseller de Funció Pública em va dir una vegada: “mira Toni, lo que tenemos muy claro es que había que acabar con el monopolio de la Obra Cultural”. I ens van llevar els cursos de català per a l’accés a la funció pública. Hi havia una ordre de no col·laborar econòmicament amb nosaltres. En aquest sentit, no és eficient, perquè una entitat com l’Obra Cultural quan l’ataquen és quan té més suport popular.

1. Quin impacte va tenir el Govern de Gabriel Cañellas (1983-95) sobre la identitat pròpia i la qüestió nacional?

No sabria donar una resposta contundent. Crec que ell pot entendre perfectament el regionalisme, però alhora ell sabia que electoralment no triomfaria. Això li vaig sentir dir a qualque trobada o reunió. No veia altra opció electoral que el PP.

1. Com recordau i valorau l’activitat de Joves per la Llengua des de 1994? I en concret de celebracions com l’Acampallengua o el Correllengua?

L’Obra Cultural mai l’hem concebuda com un fi en si mateix. Si fas això, la mates, la fas petita. A l’Obra li convé sempre ser un paraigües on moltes iniciatives diverses hi trobin ajuda però hi tenguin autonomia per fer les seves coses. Amb l’Estatut hi ha un gran impuls a l’ensenyament en català, amb tota una generació de mestres joves que empeny i que renova el sistema educatiu. Primer se va crear el Servei de Suport de l’Ensenyament en Català, després vam emparar el Moviment d’Escoles Mallorquines… Aquesta era una de les raons de l’èxit de les Diades: que hi havia molta gent que s’estimava la llengua i que feia una feina educativa. També vam crear l’Associació 31 de Desembre, que eren professors i que també gestionaven el teatre en català. Aquesta xarxa intangible t’explica l’èxit de les convocatòries posteriors, i, fins i tot, el naixement de Joves per la Llengua. L’Obra Cultural no deixa de ser un moviment, i el dia que no ho sigui, malament. A l’acte inaugural del II Congrés Internacional estava ple d’estudiants, que hi eren gràcies als seus mestres. Per tant, ja hi havia un batec d’una generació de docents compromesa amb la llengua i el territori. Joves per la Llengua no existiria sense aquest batec.

En Tomeu Martí i en Pere Muñoz eren molt joves, pràcticament la seva primera feina és a l’Obra Cultural, i ja eren persones que destacaven. Lo millor de Joves per la Llengua era que connectava amb el jovent. Si perds el contacte amb les noves generacions, estàs mort. Ells van innovar, van renovar, van inventar el Correllengua i l’Acampallengua, coses molt juvenils i participatives que encara continuen… És un moviment molt important per a la llengua.

• El naixement de Joves per la Llengua és una reacció directa a l’Ordre Rotger?

Coincideix, perquè jo crec que hauria passat igual sense l’Ordre Rotger. Quan surt la llei, ja abans fèiem la reflexió informal de que s’havia de fer una resposta, perquè havien passat massa anys de la política de deixar fer. Ja hi havia aquesta reflexió. L’Ordre Rotger arriba en una situació que tenim la sensació que s’ha de pegar un cop damunt la taula a favor de l’idioma. Ara me ve al cap un dinar amb en Pep Melià, en Matias Oliver i n’Andreu Ferret, on el tema bàsic va ser aquest, el de fer una reflexió.

L’Ordre Rotger és el final d’una etapa i l’inici d’una altra, que culmina amb una victòria: el Decret de Mínims, que el fa en Matas però és una victòria del plantejament estratègic que vàrem fer fora l’Ordre Rotger, que era el “mínim, 50%”, que era l’única manera de dir que volíem que els nostres fills coneguessin les dues llengües. Era l’única clau, perquè al principi pareixia que guanyava el model de l’Ordre Rotger. Però en Matas aprova el Decret de Mínims per una raó, perquè havíem guanyat l’opinió pública.

• Així, el Decret de Mínims l’aprova Jaume Matas per la pressió sociocultural del moment…

Sí, però jo crec que el tema clau era que s’havia guanyat l’opinió pública, molt més enllà de manifestacions. No hi havia arguments en contra.

• Com valorau l’experiència de la presidència de Cristòfol Soler (1995-96) respecte la llengua i la identitat pròpia?

En Cristòfol Soler era democratacristià, vinculat a la democràcia cristiana catalana. Record que durant la segona Diada, del mosaic de “som comunitat històrica”, ell va fer un article que deia “som nacionalitat històrica”. Me’n record molt bé. El tema estava present i nosaltres el vam recollir. Jo també anava a veure la presidenta de l’Associació de la Tercera Edat, que era cañellista. Un dia me va citar, i li vaig dir “escolta, farem una diada. Si te dic “som comunitat històrica”, què entens?”. Me va contestar “que som de primera”.

En Soler té una relació molt bona amb l’Obra Cultural. Jo me vaig entrevistar amb ell un parell de vegades al Consolat de Mar. Era una relació que és la que desitjaries sempre, no només per proximitat. Institucionalment, és bo que hi hagi un respecte entre totes les institucions i els agents socials, siguin del color que siguin. En Soler va ser particularment bo. Però va ser molt breu. S’haurien pogut fer moltes coses bones en sentit de país.

• Soler parla de la “llengua catalana”, crea la Direcció General de Política Lingüística, el requisit del català per a la funció pública, prepara el text del Decret de Mínims, té un discurs identitari impropi de Cañellas… Com recordau tot això? Era previsible? Podia ser factible que perdurés en el temps?

Pensava que sí era factible. Quan en Josep Maria Llompart va morir, totes les institucions estaven governades pel PP. Vàrem voler instal·lar una capella fúnebre per a que la gent pogués expressar el seu condol, i ho vàrem demanar a l’Ajuntament de Palma, al Consell de Mallorca (on record que hi va haver durant un horabaixa banderes a mig asta que pujaven i baixaven constantment…, allò era ridícul) i també al Consolat de Mar, al propi Cañellas, i res. I, en Soler, que era el president del Parlament, el vaig trobar a Sa Pobla i m’ho va acceptar tot d’una. I vam poder fer la vetlla i el llibre de firmes al Parlament. El president era en Cristòfol Soler. No cal afegir res més. És un tema de sensibilitats, de respecte, i de valorar el món de la cultura i la gent que ha fet coses grans per al país. En Soler va tenir aquest gest, i li agraïm molt.

• Per què dimiteix Soler? És per una raó lingüística o hi ha altres coses?

No me correspon a mi dir-ho, però diria que no és una raó lingüística. Temes de poder.

• En una entrevista, Tomeu Martí em va dir que hi ha un moment que Antoni Mir constata que el model lobby anterior, dels anys vuitanta, de reunions intel·lectuals i menys del carrer, no funcionava. Hi ha un canvi de model dins l’activisme cultural a mitjan dels noranta?

Evidentment, hi ha un canvi als noranta. És evident. El tema clau és l’expectativa de la gent que s’estima la llengua. Comences als vuitanta, amb l’Estatut i la Llei de Normalització Lingüística. Per tant, és lògic que aleshores hi hagi expectatives, perquè se recuperen les institucions d’autogovern, i la Llei de Normalització és potable, no tant bona com la de Catalunya però més que suficient per a les Illes. Però passen deu anys i és lògic que hi hagi un balanç i pensis que així no anam enlloc. El 1991, la Plataforma Cívica neix i ja és un símptoma, perquè amb allò deim que volem un estatut de bon de veres. En el fons és el preludi del “som comunitat històrica”. Allà deim prou. Hi havia una sensació positiva de voler eines per gestionar aquestes illes. Llavors, la necessitat de mobilitzar és fruit d’aquesta consciència de que s’ha de donar un impuls. Quan ve l’Ordre Rotger, ve en aquest caliu. El model de més mobilització ve per la via de l’esgotament, s’acaba la confiança en que se desenvoluparan més l’Estatut i la Llei de Normalització. S’acaba l’esperança, i ve el moment de la lluita i de l’exigència. Hi ha un canvi de formes. Si a l’Ordre Rotger no s’hi reacciona, és el final.

Des del primer dia vaig impulsar un model de lobby de l’entitat, que no té perquè ser mobilització només. Per exemple, quan arriba TV3 el 1985 allò és un exemple de lobby impecable. No és només mobilització, també són manifests, l’estudi de Pep Melià a El País, la gestió amb TV3… I quan dic lobby és en sentit positiu. En definitiva, jo els vuitanta els consider brillants per a l’Obra Cultural, i en absolut inferiors als noranta. Simplement vas canviant en funció del que necessita la societat en aquell moment.

• La Diada per la Llengua de 1995 és una reacció a l’Ordre Rotger.

Totalment. Les diades de 1995 i 1996 van marcar un canvi. Lo que ha fet després Catalunya en els anys del procés, d’estructurar les grans manifestacions, nosaltres ho férem en els noranta. Fins a aquests anys no s’equipara la incidència social en forma de manifestacions entre el moviment ecologista i el moviment per la llengua. El moviment ecologista sí duia grandíssimes manifestacions (Sa Dragonera, els espais naturals…), però en el cas de la llengua no. Hem de tenir en compte que veníem d’un món cultural i intel·lectual a vegades poc popular. Això se trenca l’any 1995. Com a coses que se coneixen poc: jo a la cadena humana, mesos abans havia organitzat un acte a la plaça del Rosari com a prèvia del que havia de ser la Diada per la Llengua. Hi va haver 300 persones, i hi havia representants de vint o trenta pobles, representants de sindicats, d’associacions educatives, de la premsa forana… Hi havia el bessó del que seria la clau de l’èxit. En aquells moments, la nostra gent tenia molts alts i baixos, hi havia moments d’eufòria i moments en els quals la mobilització era zero. Llavors, vam plantejar la cadena humana. L’origen era aquella cadena del programa Persones humanes, de Mikimoto, que feia una cadena de besades. Allò ens va influir. La idea era fer una manifestació sense dir-ho, és a dir, era una cadena humana que ajuntava des del Ballador de la Rambla fins al Consolat de Mar, i necessitàvem molts milers de persones per passar un manifest. I, a mesura que la cadena humana s’arreplegava també era una manifestació. La clau era assegurar que hi havia 20.000-25.000 persones que s’ajuntaven cada dos pams fins al Consolat de Mar, i això com ho podíem fer? Assignant uns metros a cada banda, a cada entitat que participava. A la reunió que te dic en que hi havia un cert desànim, vam dir que això es faria i s’havia de fer, i la reunió va acabar amb eufòria. A vegades és més un tema d’actitud guanyadora, de reptes possibles però potents. Vam avisar a tothom, vam agafar la llista de 70-80 grups de teatre de tot Mallorca, o grups d’esplai… I ens vam posar en contacte amb les persones clau que aconseguien reunir a tots els grups. Tot això no es veia però era la clau del grandíssim èxit de la Diada.

Jo no m’atrevia a fer una manifestació. No hi havia grans expectatives. La cadena és una manera de fer possible la Diada. Té un ingredient essencial (que s’ha vist amb el procés català): eren manifestacions estructurades. L’únic que tenia les claus era jo, de saber qui estarà a cada lloc i qui cobrirà cada tram. La cadena humana té una organització participativa (tant de metres per cada grup de cada poble). La clau de l’èxit era estructurar-la, és a dir, donar metres a cadascú.

• A la cadena humana hi ha 30.000 persones. No estaven totes organitzades…

No. Jo vaig calcular que amb unes 4.000 o 5.000 ja tenies la cadena feta. Sempre hi ha un risc que no funcioni, però amb això tenies assegurada la cadena. Tots els que la vam organitzar vam patir molt. Jo record, mitja hora abans de començar, fer el trajecte invers, des del Consolat cap al Born, i en un moment donat, quan faltaven devers vint minuts, me trob en Damià Pons, que m’exclama “això serà un fracàs! No hi ha ningú!”. A les 6 de l’horabaixa, quan havia de començar, no estava ple, però deu minuts després tot Mallorca era allà. Vam patir fins al darrer moment, però allò va ser una explosió d’alegria. No només mobilitzàrem, també donàrem unes vitamines i una força vital.

• Els docents de cada poble tenen un paper en convèncer gent per participar-hi?

Les escoles sempre han tengut un paper. Sempre. Hauríem de fer un monument a cada un dels docents. Eren essencials perquè eren una xarxa associativa, de pura voluntat lliure. Eren fonamentals sempre. Un dels pilars fonamentals de la cultura i la llengua a Mallorca són els docents.

• Quina reacció té Gabriel Cañellas davant la Diada de 1995?

Jo amb en Cañellas he de dir que sempre vaig tenir una relació cordial. Me pareix una persona molt mallorquina, i això no és dolent. De fet, durant molts d’anys vam arribar a acords. És l’Ordre Rotger el detonant del trencament. Jo diria que en Cañellas degué qüestionar la decisió de l’Ordre. N’estic segur, no me consta, però crec que degué veure que era una errada i que era millor no fer res.

• La Diada de 1996 incorpora l’element de l’autogovern. Es fa el mosaic amb el lema “som comunitat històrica”. La pulsió autonomista es devia al context de reformes estatutàries arreu de l’Estat i també a les Illes Balears?

Des del meu punt de vista, per a mi la mobilització principal era crear consciència de país. Crear orgull de ser mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc. Més que demanar gestió de ports o aeroports, es tractava de reivindicar un tracte digne com a país. Així com a la Plataforma Cívica sí té voluntat reivindicativa d’activar i de fer canviar el projecte autonòmic, el “som comunitat històrica”, més que un augment estrictament competencial, es tractava de crear consciència de país. Vam tenir bon dia i l’helicòpter va poder fer les imatges aèries, que són extraordinàries.

• Cristòfol Soler, que aleshores era president del Govern, hi va ser present. Us va sorprendre?

Sí. Jo no en tenia ni idea. De fet, me vaig enterar per la premsa després.

• Els següents anys es continua amb la tradició de la Diada per la Llengua…

Tenien la funció sempre de mantenir viva la flama de la llengua. Qualsevol persona que hagi dirigit un moviment cívic sap que depèn de les persones, i les persones són canviants (pots quedar embarassada, pots anar a fer feina fora…). Una xarxa civil sempre se mou, no és com un ajuntament que té plaça. Si no tens una activitat constant, la xarxa civil no està estructurada ni coordinada. Les Diades ens permetien mantenir tot una xarxa activa, amb tot lo que això suposa: conèixer-nos, sentir-nos forts… Varen complir una funció molt saludable i bona per a la llengua.

• El 1997 s’aprova el Decret de Mínims…

Per a mi el Decret de Mínims és un decret positiu, perquè, a diferència de l’Ordre Rotger, que era bàsicament un “campi qui pugui”, aquesta nova norma estableix el mínim del 50%. Tu pots arribar al 100% seguint el mandat estatutari que tots els nins han de conèixer el català i el castellà al final dels seus estudis.

• Trobau que se va aplicar correctament el decret en els anys posteriors?

No. A Mallorca és molt fàcil que les lleis no se compleixin. Un bon exemple és la Llei de Normalització Lingüística. El Decret de Mínims és positiu perquè marca un referent legal. No hem de menysvalorar la importància del lideratge públic de les institucions. Això és fonamental. Han de vetllar per l’idioma i han de fixar normativament lo que és obligatori per a un comerç, un funcionari o un mitjà informatiu. Llavors, el Decret de Mínims té dèficits d’aplicació des del primer moment, però és un text positiu.

• Com valorau l’experiència de les presidències de Jaume Matas (1996-99/03-07) respecte a la qüestió identitària?

Amb en Jaume Matas se trenca completament la relació. No tenim relació. En Matas és la continuació de la batalla per al català a l’escola. Ell ataca frontalment l’Obra Cultural Balear, i m’ataca a mi com a president de l’Obra. Record que li vàrem fer dues demandes en defensa de l’honor, que vàrem guanyar, amb l’argument que un polític està molt més exposat a la crítica que una entitat civil, i que, per tant, ell no havia de qüestionar la nostra entitat. Però, vaja, l’enfrontament amb en Jaume Matas va ser infinitament superior a qualsevol moment amb en Gabriel Cañellas. En Matas insulta públicament, i ell mateix no vol cap tipus de relació ni conversa amb l’Obra. Actua amb una gran prepotència. És molt més autoritari, menteix per sistema, no respecta cap acord i no vol cap interlocució. Crec que també és un nou tipus de polític, més tecnòcrata. No té res de cañellista en aquest sentit. En Cañellas era un home hàbil, que xerra mallorquí i que entén molt Mallorca, però en Matas no té el cap aquí i queda enlluernat pel poder de Madrid.

• Com valorau l’experiència del Primer Pacte de Progrés (1999-03)? I del Segon Pacte (2007-11)?

Hi ha una gran millora. El primer Govern Antich és molt positiu. En Josep Maria Llompart deia que en Franco li havia destrossat la vida perquè va arribar quan ell era adolescent i va morir quan ell se jubilava. I jo pensava que me jubilaria i que sempre hauria governat la dreta. Però llavors hi va un canvi polític, que jo vaig viure amb molta il·lusió. Hi va haver una transformació en termes de llengua i cultura.

Lo negatiu és que va durar molt poc. Al País Basc, el fet que hi hagi hagut tantes dècades de govern del PNB explica bastant l’èxit del seu model lingüístic. A Catalunya també hi ha hagut grans consensos en aquest sentit. Però aquí amb quatre anys que va durar aquell govern no hi havia temps de quallar.

En Damià Pons va fer una gran feina, primer al Consell i després al Govern. Tant de bo hagués pogut tenir continuïtat, perquè era la via en Educació i Cultura. Tenia el cap molt clar i un projecte d’infraestructures culturals. Una mica com en Max Cahner a Catalunya, que és l’artífex del model cultural de l’Estatut. Ell tenia moltes idees de profunditat.

• Damià Pons no vol modificar el Decret de Mínims.

És que no hi ha perquè fer-ho. No s’havia de tocar, era un consens. Va fer molt bé en no tocar-ho, perquè donava un recorregut enorme aquell text així com estava, i sense tensionar. Davant un conflicte, com és el de la llengua, tens dues estratègies: tensionar-lo o suavitzar la resistència. En Jaume Sastre, per exemple, és partidari de tensionar, però jo sempre he estat en contra d’aquesta via, a qualsevol nivell. El meu model és el que plantejava n’Isidor Marí: minvar les resistències a l’ús de l’idioma i crear espais de naturalitat de l’ús de l’idioma.

• Quin balanç podeu fer de la Direcció General de Política Lingüística en mans de Joan Melià en aquells anys?

És l’època més brillant que hi ha hagut a Mallorca. En Joan Melià és una persona molt intel·ligent i raonable, que és capaç de dissenyar un estudi sociolingüístic completíssim, i, alhora, gestionar el text que s’ha de dir enregistrat dins un avió quan agafes un vol de Vueling o Iberia, per exemple. És a dir, podia fer lo més general i lo més concret, i això se troba poques vegades. Va ser una persona clau durant molts anys.

• Quins errors va tenir el Pacte de Progrés?

Per a mi l’error més gran és, com deia en Matias Vallès, que el món del nacionalisme mallorquí encara no s’havia entemut que la principal competència lingüística és l’ordenació urbanística. Té raó, perquè el canvi demogràfic se basa sobretot en l’especulació urbanística, i pot ser que sigui el que acabi definitivament amb Mallorca com l’hem coneguda, com l’estimam i com voldríem que fos. En aquest sentit, també els darrers vuit anys del bloc de progrés deixen molt que desitjar, i no he vist cap autocrítica ni reflexió.

EL SEGLE XXI

• El 2005, es crea IB3. Ha servit per crear identitat comuna de les Illes Balears?

Sí, sens dubte. A vegades hi ha frases que són una obvietat però són veritat: per estimar, primer has de conèixer. Si desconeixes, no estimes. A mi m’ha passat amb la figura d’Antoni Maria Alcover, a qui admir profundament gràcies a llegir tant d’ell i conèixer-lo més. L’estimació real no és un somni o un enamorament, sinó fruit del coneixement. Les illes no ens coneixíem gens entre nosaltres. IB3 només la puc veure com una cosa positiva. Ja ho dèiem des dels vuitanta: el model comunicatiu lògic és el que agafa cada àmbit. Per exemple, un canal de Mallorca té sentit, a Catalunya una televisió comarcal té sentit (n’hi ha devers 45), a un poble també té sentit, i a un àmbit autonòmic, absolutament també. I amb més raó si és un territori fragmentat, com les nostres illes, amb una identitat antropològica tan forta com el que provoca una illa, on saps perfectament on comença i acaba casa teva. Per tant, el fet que surtin totes les illes i les seves casuístiques a IB3 és bo i no havia passat mai fins a aleshores.

Com estarien les Balears sense IB3 Ràdio i sense IB3 Televisió? Estarien millor o pitjor? Aquesta és la pregunta clau. Per a mi estarien pitjor. Dit això, crec que el món dels mitjans de comunicació està en una evolució constant, i el model d’IB3 i de tot el món televisiu ha d’estar en una tensió constant per connectar amb el públic, millorar programes, captar les noves tendències… Hi ha moltes pantalles per mirar.

• Al nou Estatut d’Autonomia de 2007 es fa menció, per primera vegada, del concepte de nacionalitat històrica.

S’introdueix a la part no dispositiva, però no s’equipara l’Estatut amb els de Catalunya o el País Basc (amb la capacitat de convocar eleccions…). És una petita passa aquesta. Lo més important és que si aquí hi ha una unanimitat parlamentària en favor d’això, ja és una passa més. Ens movem en el terreny de la voluntat de ser. La part dispositiva són les competències i el finançament, i aquí no hi hem arribat.

• Com valorau les polítiques lingüístiques del Govern de Bauzá (2011-15)?

Aquest home va fer més pel català que ningú [riu]. No l’he conegut personalment, però pel que veia als mitjans informatius, tenia algun pern que no anava bé al cervell. D’entrada, les societats modernes són complexes i la política és la gestió de la complexitat. En general, se tendeix ara a una simplificació extrema que m’incomoda molt. Però en José Ramón Bauzá va ser un pioner, allà on anava creava un conflicte. Era un follonero. Al poble mallorquí en general no li agrada el conflicte, però el president era un generador diari de conflictes. Per això després va passar lo que va passar, i durant vuit anys el PP no governa.

• Com recordau la manifestació de les camisetes verdes del 29 de setembre de 2013?

Jo era a Catalunya i allà se va viure amb molta admiració. Van fer una campanya de solidaritat amb els docents en vaga d’aquí molt important.

Només record una manifestació equiparable, que és la de protesta contra la Guerra d’Iraq. L’altre dia me vaig trobar en Sebastià Serra i me va dir que amb les Diades per la Llengua havíem aconseguit equiparar les manifestacions lingüístiques amb les mediambientals. I és cert. Però tot això queda desbordat per la manifestació contra José Ramón Bauzá. He de citar aquí en Matias Vallès, a qui consider el periodista més brillant de les darreres dècades per la profunditat de la seva anàlisi. Ell va sintetitzar la manifestació dient que en Bauzá va aconseguir que les famílies haguessin de resoldre un dilema: o ell o els mestres. I van triar els mestres. Aquest és el resum d’aquella mobilització. Era impossible esperar 100.000 persones a Palma. A en Bauzá no l’importava la qualitat de l’educació. Era més de VOX que del PP.

• Com valorau l’experiència dels Governs de PSOE-MÉS-Podem (2015-2023)?

Per a mi, malauradament és l’època en què més retrocedeix l’ús de la llengua catalana a les Balears. Lo que se produeix els darrers vint anys és un augment gairebé del 50% de la població. Què ha fet els darrers vuit anys del bloc de progrés en relació a una Mallorca absolutament diferent a la de 1986? Una sola acció? Jo no l’he vista. No han estat a l’altura del repte lingüístic i demogràfic. La cosa ha canviat, no podem actuar amb les eines de 1986. No sé com podem solucionar la situació, però el que sí sé és que no ens podem quedar de mans plegades. No s’ha actuat com s’hauria d’haver actuat. En aquests vuit anys hi ha hagut més afluència de població que mai, més canvi a la badia de Palma que mai, un allau de gent que ni coneix la llengua ni sap què és Mallorca… I no hi ha hagut cap iniciativa específica ni cap discurs adaptat…

PARTITS POLÍTICS

• Sou una persona destacada en la societat civil però no heu participat mai en política activa…

Els partits polítics són imprescindibles per a un sistema democràtic, però alhora competeixen per l’electorat, i, per tant, inevitablement divideixen. O votes PP o PSOE, o PP o VOX… Els partits necessiten diferenciar-se i competir per treure vots i arribar a gestionar el poder públic. Una entitat civil, com l’Obra Cultural Balear, ha de fer lo contrari. Sinó, està morta. Lo seu és que una entitat civil tengui gent de diferents partits polítics, i com més, millor. I això és lo que vàrem procurar fer a la meva etapa a l’Obra, des de 1982 a 2003. Obrir i ampliar la base social de la llengua. Si la llengua només depèn dels militants d’un partit nacionalista, està morta, perquè aquí més de la meitat de gent que parla català vota PP o PSOE. No hem d’estar al terreny més partidista, perquè reduiríem l’impacte social d’una entitat com l’Obra.

SOCIETAT CIVIL

• Durant la Transició hi ha una Obra Cultural Balear a Menorca, i després deixà d’existir. S’ha dit que el seu paper el jugava el Moviment de Renovació Pedagògica de Menorca.

Sí, és així. L’Obra Cultural Balear de Menorca neix bàsicament per gestionar l’Enciclopèdia de Menorca, i neix vinculada a l’Enciclopèdia. Per tant, no tenia una vocació, com sí hi havia a Mallorca, d’estructurar un moviment civil en defensa de la llengua, l’autogovern, el país… És una altra cosa. Hem de dir que Menorca, encara que no ho sembli des de Mallorca, és una societat molt més estructurada i té més autoestima. Tenen una societat que fa enveja. A nivell científic, l’Institut Menorquí d’Estudis és com la NASA, té un nivell intel·lectual brutal. No ens necessiten per res. En molts àmbits culturals Menorca dóna vint voltes a Mallorca. Hem de pensar que l’OCB de Menorca no neix des de Mallorca, neix des d’allà perquè la necessiten per l’Enciclopèdia. No hem de treure cap conclusió com a mallorquins. Ells fan la seva funció. Aquella OCB coincidia amb nosaltres en el nom però no tenia res a veure amb l’Obra de Mallorca.

• A Eivissa el paper de l’Obra Cultural Balear l’ha tengut l’Institut d’Estudis Eivissencs.

L’Institut d’Estudis Eivissencs sí que neix més agermanat amb l’Obra, encara que sigui molt activa. Ha fet una mica la feina de l’Obra Cultural, sobretot de la part més intel·lectual i una part més de dinamització. L’IEE és l’OCB d’Eivissa. En canvi, a Formentera, per no ser “Institut d’Estudis Eivissencs”, van crear l’Obra Cultural Balear de Formentera.

• Creieu que es pot considerar l’Obra Cultural Balear com una entitat nacionalista? Ha fet un discurs en clau de “nació”?

A mi aquest terme no m’ha agradat mai. És el típic terme que no saps què vol dir. Si me demanen si soc nacionalista, supòs que sí, però depèn del que vulgui dir. L’Obra, en clau cultural i d’autogovern, sí ho podríem dir, però no sé si aporta res. Com a tal, jo diria que no s’ha parlat de nació ni s’ha fet un discurs nacionalista explícit. Crec que ha estat molt adaptada a la realitat de les Illes. Ara, implícitament sí. A tots els que hi hem estat o hi estan ara és tenir unes illes amb autoconsciència nacional i amb voluntat de ser un país que s’autogoverna. És evident que a l’Obra hi ha hagut sempre una idea de fons de consciència nacional. En aquest sentit, ho podem definir així.

REFLEXIONS GENERALS

• Quin és el futur de la llengua catalana a les Illes Balears?

Si no hi ha una reacció, això entrarà en una situació de no retorn, com ja passa a Eivissa i Formentera. És un moment de reflexió profunda sobre què volem que siguin aquestes illes d’aquí dues o tres generacions. Per això me sap més greu que quan hi ha governants sensibles, no s’actuï en conseqüència.

• Què significa el concepte de “balear”?

La identitat bàsica és l’illa, serà així sempre, i és així a tot el món. Joan Francesc Mira, al seu llibre Crítica a la nació pura, pensava que la nació més òbvia és una illa, i jo hi estic d’acord. A un mallorquí no l’has d’explicar res. Sabem perfectament on comença i on acaba casa nostra, la nostra terra. Llavors, aquí hi ha una identitat antropològica que és comuna a gairebé totes les illes del món (Regne Unit, Còrsega, Canàries…). Les illes són nacionalment òbvies. Tu què ets? Mallorquí. Però aquesta força no és igual si tu ets de la Provença, perquè no saps molt bé on comença i on acaba. La identitat insular és antropològicament tan bèstia i tan òbvia que la identitat plurinsular serà sempre una mica artificiosa. En Tomeu Colom té una tesi on considera que la diferència amb Canàries és la distància llunyana o propera al continent. És interessant això: la insularitat llunyana o la insularitat propera.

En el nostre cas, això és insubstituïble i és molt bo. El món que s’estima Mallorca hauria d’apel·lar a l’orgull mallorquí. He sentit a gent dir que l’insularisme és dividir. Jo hi estic frontalment en contra. Dividir què? L’illa és la nostra identitat bàsica, és un orgull i no té res de negatiu. És una realitat. A partir d’aquí, una de les vies de tot el nostre món hauria de ser defensar formar part de cada illa, i sentir-se profundament mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterers. Després venen altres estadis, de llengua, de comunitat cultural… Però el primer és l’illa, i no l’hem de deixar perdre.

• Hi ha hagut recels per part de les illes petites respecte a Mallorca en els darrers quaranta anys?

Sempre. I amb raó. Jaume Vidal Alcover, a un article de la revista Serra d’Or, reflexionava sobre l’anticatalanisme a Mallorca i el comparava amb l’antimallorquinisme de Menorca, Eivissa i Formentera. Sempre és la necessitat d’afirmació del germà petit respecte al gran. Hi ha també una part antropològica. El “nosaltres som mallorquins, no catalans” i el “nosaltres som eivissencs, no mallorquins” forma part del mateix discurs. Jo no ho veig com una cosa negativa. El que s’ha de fer és positivar, és a dir, tenir respecte mutu i reforçar la identitat de cada illa, i com més vinculada a l’idioma i a la idea de país estigui, més possibilitats hi haurà de fer qualque construcció superior a nivell d’Illes Balears o amb Catalunya i València.

Els sectors anticatalanistes o antimallorquins utilitzaran el que sigui per desfer la identitat pròpia. Els qui no ho hem de fer som nosaltres, els que estimam Mallorca, la llengua catalana, la manera mallorquina de parlar el català… Mai hem de renunciar a l’orgull mallorquí de defensar la nostra identitat. Els altres que facin el que vulguin.

• Com s’han desenvolupat les relacions econòmiques amb l’Estat (finançament autonòmic)?

El finançament és ridícul. No importa fer massa reflexions. El pes autonòmic de les Balears és gairebé inexistent, i tot lo que sigui augmentar el pes i els recursos de gestió és una fita bastant necessària. Fins ara, ningú d’aquí ha jugat amb convicció.