Miquel Ferrà Martorell
“Era un espectacle dantesc en el qual, de vegades, un esquadró de genets envoltava un tanc, que quasi desapareix embotit per les dotzenes de cavalls espantats, amb els ulls fora de les òrbites. D’altres és un tanc que passa sobre la massa de soldats i moros muntats, mesclant-se el soroll dels motors i les cadenes amb l’udolar dels ferits i el cruixir de llurs ossos, i d’altres la cridòria ensordidora d’uns i altres en mitja dotzena de llengües diferents quasi apaga el fragor de les armes i les màquines…”.
Així contava l’historiador Federico Bravo Morata un episodi del setge de Madrid, durant la Guerra Civil espanyola. Els tancs republicans de procedència russa n’eren principals protagonistes. Hi participava la companyia de tancs Antoni Coll, així anomenada en honor d’un mariner de guerra, felanitxer, Antoni Coll Prohens, que aquell 1936 havia complert els vint-i-un anys.
Havia estat membre de les Joventuts d’Esquerra Republicana i després de les Milícies Populars, trobant-se en la defensa de Madrid, destruí quatre tancs feixistes amb bombes de mà i la Junta de Defensa el considerà un gran heroi, el mariner del poble. Se li dedicaren cançons i romanços, el compararen amb els mariners del famós cuirassat Potemkin i un anònim li dedicà aquesta composició que ens recorda lletres del mateix cançoner revolucionari del Comissariat de Propaganda, publicat el 1937 i on no hi mancaven els versos de Waclav Sicroszenki, Luis de Tapia, Silvestre Revueltas, José Bergamin, Rafael Alberti o Rafael Dieste:
“Quina turbonada brosta dels aires!/ Quina mort brosta dels vents!/ Per Carabanchel avancen/ regulars i la legió”.
“Mai no ens prendran Madrid/ legionaris i rifenys,/ amb llurs tancs i llurs avions,/ amb els canons i els morters./Dempeus els espera, ferm,/ disposat a morir, el poble./ Trencat d’impaciència s’alça/ el que és brau mariner,/ que dret en la barricada/ anima els madrilenys./ Amb cops de dinamita/ va desafiant la por/ i quatre tancs són vençuts/ sota els seus trets encertats./ Encara te ploren dones,/ ets sempre viu, mai més mort./ Tu mai no podràs morir/ Antoni Coll, mariner/ que la mar, per Madrid, deixares./ Visca el mariner del poble!”
La mort en combat d’Antoni Coll tingué, doncs, ressonàncies literàries i propagandístiques. Va esdevenir quelcom emblemàtic que amb la derrota republicana seria a poc a poc oblidat i, segurament, desconegut, en la seva localitat de naixença.
El fet és que l’envoltava tot un vocabulari d’acció: les barricades, la jove guàrdia, la marxa fúnebre, la bandera roja, l’exèrcit popular, els fills del poble, les companyies d’acer, el cinquè regiment, el front popular, la Comintern i la consigna del No Passaran. La derrota apagaria tots aquells ressons.
17/09/2008
